Continguts de l'Educació Física a primària

ELS CONTINGUTS DE L’EDUCACIÓ FÍSICA A PRIMÀRIA

Marc Olesti Velázquez

Adrià Fusté Vilar

Roger Sánchez Gómez

Índex del treball

1-Capacitats perceptiu-motrius …………………2

·         1.1 Components………………………………..2

·         1.2 Consideracions per al seu desenvolupament………………………4

2-Capacitats condicionals ………………………….7

·         2.1 Components……………………………….8

·         2.2 Consideracions per al seu desenvolupament………………………18

·         2.3 Interrelacions amb la resta de continguts………………………….25

3-Habilitats motrius bàsiques ………...............25

·         3.1 Components………………………………..25

·         3.2 Consideracions per al seu desenvolupament……………………..31

·         3.3 Interrelacions amb la resta de continguts…………………………34

4-El joc…………………………………………………………37

·         4.1 Components………………………………..38

·         4.2 Consideracions per al seu desenvolupament……………………..42

5-Iniciació esportiva……………………………………..44

·         5.1 Components………………………………..44

·         5.2 Consideracions per al seu desenvolupament……………………..50

6-Expressió corporal……………………………………..51

·         6.1 Components…………………………………51

·         6.2 Consideracions per al seu desenvolupament………………………54

7-Bibliografia………………………………………………..55

1-Les capacitats perceptiu-motrius

L’educació física dóna molta importància al propi cos humà i al seu moviment. És per això que treballa les diferents dimensions de la persona, és a dir, les orgàniques, les mecàniques, les afectives, les cognitives, etc. que tinguin una especial relació del cos i el moviment.

Les capacitats pereceptiu-motrius són aquelles capacitats que  necessiten un procés d’elaboració sensorial, depenen de les habilitats neuromusculars, i també del funcionament del sistema nerviós central. Permeten ajustar el moviment del cos a les possibilitats i circumstàncies específiques del propi cos i de l’entorn en què es troba.

A partir dels estímuls sensorials de l’entorn, el ser humà té la possibilitat de conèixer tant l’entorn com el seu propi medi interior, és a dir, podrà conèixer-se a sí mateix i a l’entorn que el rodeja.

Treballar la Psicomotricitat a l’escola és bàsic per a què un nen o nena concebi una bona relació entre percepció i motricitat.

1.1 Components

D’aquestes capacitats perceptiu-motrius,, en deriven d’altres que s’han de tenir en compte en l’educació física d’un nen o nena:

-Capacitat per percebre i discriminar els estímuls sensorials: les sensacions permeten que la informació rebuda de l’entorn per part dels receptors sensorials pugui arribar al sistema nerviós central del ser humà. Les sensacions es poden classificar en interoceptives (informen dels processos interns de l’organisme com les emocions), les propioceptives (informen sobre la situació del cos a l’espai i sobre la postura), i les sensacions exteroceptives (són les més conegudes: vista, oïda, olfacte, tacte i gust).

Però, per què una persona pugui donar sentit a aquestes informacions, necessita aprendre d’un altre procés, la percepció. Aquesta ajudarà a què el nen o nena pugui captar objectes i situacions íntegres mitjançant processos complexos psicològics d’anàlisi i síntesi de la informació.

Les sensacions de l’entorn i del propi cos es poden percebre de diferents maneres i amb diferents receptors sensorials:

   · Agudesa visual: capacitat de la persona de distingir a través de la vista les formes i els detalls més precisos.

   · Agudesa auditiva: capacitat que té la persona de captar i diferenciar els diferents sons i el seu to i intensitat.

   · Seguiment visual: capacitat de l’ésser humà de seguir amb la mirada símbols i objectes. És imprescindible per realitzar diversos aprenentatges com pot ser la lectura.

   · Seguiment auditiu: és la capacitat d’identificar d’on prové el so i seguir-ne la direcció.

   · Memòria visual: és la capacitat de recordar experiències visuals anteriors.

   · Memòria auditiva: és la capacitat que té una persona de recordar i reproduir experiències auditives quan ha desaparegut l’estímul.

 Les percepcions tàctils tenen molt a veure amb la consciència corporal, i ajuden molt al coneixement de les diferents parts del cos.

Les percepcions gustatives i olfactives són les menys importants pel que fa a les capacitats perceptiu-motrius i es treballen molt poc en l’educació primària. Se solen treballar més a l’etapa de l’educació infantil.

- Capacitat per percebre i conèixer el propi cos:

Consciència corporal: la consciència corporal va més enllà que la pròpia autoexploració del cos i engloba les percepcions que té la persona del seu propi cos amb les percepcions del món exterior. El nen o nena, ja des de ben petit, es construeix un marc de referència del seu cos que li permet tenir una clara representació mental del seu propi cos, gràcies a les sensacions procedents de l’espai corporal intern, les estimulacions externes, l’experimentació del cos en diferents situacions, etc.

Consciència i ajust corporal: l’actitud que té una persona és una reacció a un estímul, però també és una manera de saber com és aquella persona. És a dir, l’actitud estarà condicionada per aspectes morfològics (músculs, ossos...), neurològics com els reflexos i també per factors afectius (emocions, sentiments)

Equilibri: gràcies a l’equilibri podem mantindre una postura corporal determinada, i ja pot ser tant en repòs com en moviment. Les sensacions tàctils, les kinestèsiques, les visuals i les laberíntiques influeixen de manera molt important en l’equilibri.

Control tònic i relaxació: el to muscular és una tensió que existeix al múscul, tant en repòs com en moviment. Aquest to muscular es reflexa sempre en la postura que té la persona, i en cada tipus d’activitat física, on el to muscular és diferent en cada activitat.

El terme relaxació s’utilitza per descriure un estat de la persona que tots coneixem. I per una altra banda, s’utilitza en un sentit  tècnic i mecànic, quan s’alliberen les tensions de les fibres musculars produïdes per la contracció muscular. Això és la relaxació en la educació física. Per tant, la relaxació s’utilitza per obtenir un millor rendiment i consciència del cos i controlar millor el to muscular per obtindre un moviment més eficaç.

La respiració: la respiració es fa automàticament però com que pot ser controlada per un mateix, la respiració pot ser educada amb dues finalitats: incrementar i diversificar les percepcions del propi cos a través de la percepció del procés respiratori i controlar la respiració per utilitzar-la de manera més convenient segons la situació.

Sobre les vies respiratòries, els nens i nenes han de saber que poden utilitzar la respiració bucal i la nasal, però que és millor la nasal ja que el nas escalfa i filtra l’aire.

Sobre les fases respiratòries, als nens i nenes se’ls ha d’ensenyar que entre la inspiració i l’expiració i viceversa, han de retenir un moment l’aire, així es produeix una ventilació pulmonar normal.

Sobre els tipus de respiració, que coneguin i puguin distingir la respiració abdominal de la respiració toràcica, encara que en una “respiració normal” es complementen aquests dos tipus de respiració.

La lateralitat: és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos, com per exemple el fet de ser dretà o esquerrà.

Durant la infància del nen o nena es treballa la lateralitat, primer que el nen o nena descobreixi quina extremitat domina més, després amb “l’entrenament” d’aquesta part del cos i després ja treballar amb la part del cos que no es domina tant com l’altra.

Organització espacial i temporal: abans d’analitzar la percepció de l’entorn s’han d’aclarar alguns conceptes com:

-          Espai: segons Fleming (1976), l’espai és l’àrea en la qual l’individu es mou i interrelaciona l’espai, el temps i l’energia. Marc de referència d’on percebem els objectes.

-          Percepció: procés constructiu mitjançant el qual l’individu organitza les dades que li proporcionen els sentits i els interpreta i completa amb records sobre la base de les seves experiències anteriors.

-          Percepció espacial: fruit de la relació entre els objectes i la informació. Aquestes relacions arriben a l’individu a través dels processos sensorials. En la percepció espacial influeixen diferents tipus d’informació que arriben a l’individu mitjançant les diferents modalitats sensorials com la cinestèsia (sensació interna originada al realitzar un moviment), “l’háptico” (informació del tacte), la oïda i la vista que es converteix en l’element essencial amb el que articulem el desplaçament en l’espai.

1.2 Consideracions per al seu desenvolupament

Segons Piaget, la construcció de les relacions espacials s’aconsegueix a través dels plans perceptius (sensorial-motor) i representatius (intel·lectual).

Piaget estableix una relació entre el domini i el control de l’espai amb els períodes de l’aprenentatge. D’aquesta manera, l’espai perceptiu es correspondria amb els períodes de desenvolupament psicoevolutiu sensorial-motriu en el que els nens i nenes dins del seu egocentrisme consideren l’espai des del seu únic punt de vista.

Entre els 15 i els 18 mesos, el nen ha adquirit un coneixement del món físic que el permet actuar de forma adaptada. Ha construït un primer espai en el que tots els seus desplaçaments i el dels objectes que percep estan coordinats en la pràctica dels seus desplaçaments. S’inicien els aprenentatges de l’entorn, l’apropament, la separació, l’ordre o la continuïtat. L’organització de l’espai es construeix sobre una progressió que va des d’una localització egocèntrica a una localització objectiva.

Le Boulch senyala l’edat de 6 a 8 anys com aquella en la que el nen o nena arriba a dominar el seu propi espai, aconseguint així als 9 anys començar a localitzar objectius prenent com a referència els demés.

Ja als 7 o 8 anys, el nen o nena ha de ser capaç de relacionar els altres i els objectes de l’exterior sense situar-se a ell mateix com a referència. (1r- relació dels objectes amb ell mateix, 2n- causalitat, el nen estableix una relació d’anada i tornada amb els objectes, 3r- el nen situa els objectes uns amb relació amb els altres, tenint en compte encara el seu espai corporal). El control de la lateralitat pròpia permetrà l’orientació espacial.

L’orientació espacial implica la capacitat de localitzar en l’espai el nostre propi cos en relació amb els objectes o la localització dels objectes en funció de la nostra posició. S’ha de tenir consciència del nostre eix de simetria diferenciant ambdós costats, el dret i l’esquerra.

Per treballar l’organització espacial a l’escola, es podrien plantejar els següents objectius:

-          Diferenciar entre espai propi, pròxim i llunyà.

-          Ser capaç de projectar el propi cos en l’espai circumdant.

-          Saber conjugar diversos elements d’estructura espacial (altures, plans, distàncies, eixos...)

A través de l’estructuració temporal el nen o nena té consciència de la seva acció. Per tant, ja té una experiència que ha de memoritzar i integrar en el seu comportament per poder anticipar-se al futur desconegut. Aquesta estructura d’organització és fonamental per tots els processos de l’aprenentatge. La noció de temps es converteix en una noció de control i d’organització. Els nens avaluen la duració tan en funció del resultat físic de l’acció com de la velocitat en la que l’acció s’ha realitzat. Sense referència exterior, el nen o nena juga i “descobreix” el temps en funció de l’avorriment o l’interès. Per a un nen de menys de 6 anys, més ràpid=més temps, perquè assimila la velocitat de l’acció a la durada estimada de l’acció i en funció del resultat, més coses fetes o més recorregut=més temps. Seguidament, el nen o nena estableix la correspondència més ràpid=menys temps, distingint el temps de l’acció del seu resultat.

Els objectius per aconseguir en l’organització temporal serien:

-          Desenvolupar els processos perceptius de la pulsació rítmica: cadències, noció de duració, noció de velocitat, l’accentuació i l’interval.

-          Fomentar la reacció de l’anticipació.

-          Fomentar la reproducció d’estructures i seqüències rítmiques.

-          Explorar el cos com instrument d’obtenció de sons.

Els criteris que han d’estar presents sempre que es treballin les capacitats perceptiu-motrius en l’educació física són:

- La motivació ha de convertir-se en criteri pedagògic fonamental a l’hora de desenvolupar aquests continguts; per què sigui així, el joc ens pot servir com a camí per la consecució dels objectius educatius.

- La pràctica continuada i conscient per part de l’alumne ha de convertir-se en un altre criteri pedagògic fonamental. Una posada en comú al final de cada sessió pot servir-nos per aconseguir aquest grau de consciència.

- L’adaptació al procés de maduració cognitiva de l’alumne ha de ser un criteri que el professorat ha de tenir molt en compte.

- La metodologia es basarà en activitats no excessivament dirigides, on l’alumne serà el protagonista, sent capaç de descobrir pels seus propis mitjans els objectius plantejats pel professor.

- La varietat d’activitats ha de guiar el desenvolupament de tots els continguts relacionats amb l’esquema corporal: coneixement del cos, control tònic, relaxació, respiració, lateralitat, percepció espacio-temporal...sense oblidar-se’n de cap d’ells.

Per posar en pràctica tot aquest treball, són vàlides totes les aportacions de l’educació psicomotriu, amb activitats com:

- Desplaçaments de diferents formes (rodar, raptar, córrer, caminar...) amb diferents direccions, ritmes i trajectòries.

-Exercicis de control tònic i postural, on l’alumne sigui conscient de la posició ocupada pel seu cos en cada moment, sent capaç de diferenciar entre el repòs i l’acció, la correcta posició de la seva columna en repòs i en moviment.

- Activitats de relaxació global. Al final de cada classe, amb la tornada a la calma, pot ser ideal per a dur a terme aquestes activitats.

- Jocs d’identificació del predomini lateral, on l’alumne arribi a ser conscient del seu potencial motriu amb ambdues mans.

- Ser conscient de les parts del cos, possibilitats i limitacions de cada una d’elles, així com la localització en el propi cos i en el dels demés.

- Activitats de coneixements i exploració de l’entorn pròxim, així com la reproducció de cadències i ritmes senzills.

- Apreciació de direccions. Una vegada superats els jocs i activitats centrats en el cos del nen/a, passarem una etapa on el seu propòsit és ubicar els objectes en relació a l’espai amb el seu propi cos (objecte immòbil).

- Apreciació de distàncies: punteria (objecte immòbil).

- Localització d’objectes en moviment. Apreciació de trajectòries que l’objecte descriu en l’espai. Apreciació de la seva velocitat.

- Utilitzar músiques variades (folklòrica, infantil, moderna...)

- Utilitzar instruments de percussió senzills (pandereta, xilòfon, etc.)

- Utilitzar el cos per la creació de ritmes simples i compostos.

- Realització de petites improvisacions rítmiques de forma individual i col·lectiva.

- Creació de símbols per la representació d’estructures rítmiques.

Existeix una gran varietat de materials que poden ajudar en el desenvolupament d’aquests continguts.  Així els diferents tamanys, textures, colors de les pilotes, anelles, cordes o qualsevol material creat per l’alumne, pot ser de gran utilitat a l’hora de desenvolupar els continguts referits a les capacitats perceptiu-motrius.

I ja per anar concloent, dir que en la seva primera etapa les situacions d’ensenyament-aprenentatge han de proposar l’exploració i descobriment per part de l’alumne de les possibilitats d’utilització de les seves capacitats perceptives en relació amb el moviment.

El treball de l’esquema corporal ha de basar-se en un coneixement de les possibilitats de moviment per part de l’alumne.

La percepció de espacio-temporal es converteix en un treball de vital importància a l’hora d’elaborar gestos precisos o per l’aprenentatge de les principals disciplines intel·lectuals com la lectura i l’escriptura.

2-Capacitats Condicionals

Són aptituds pròpies de l’individu,de caire anatòmic-fisiològic, que mitjançant un aprenentatge i una constància en l’exercici es poden millorar. El desenvolupament d’aquestes capacitats permet adoptar una bona posició corporal, aconseguir un bon rendiment físic, ajuda a evitar lesions, així com incidir positivament sobre l’aparell locomotor,una millora estructural i funcional de l’aparell respiratori i cardiovascular i una millora en l’aprenentatge i execució de les habilitats motrius .Cal destacar que venen determinades per la genètica hereditària (genotip) més el treball i l’entrenament (fenotip).

El seu desenvolupament és fonamental, ja que té una gran influència en l’aprenentatge tècnic dels moviments. De fet, podem dir amb gairebé total seguretat, que les capacitats físiques són la base necessària per poder desenvolupar les diferents habilitats tècniques i tàctiques.

Les capacitats condicionals estan molt interrelacionades entre elles, ja que en el moment de practicar un exercici físic les diferents capacitats condicionals actuen interrelacionadament. Tota activitat física presenta elements de resistència, flexibilitat, força i velocitat. No obstant, cada pràctica sempre té una capacitat dominant. Per exemple: en una cursa de 200 metres l’element dominant és la velocitat, no obstant també hi intervé la força, en aquest cas de cames, i la resistència.

Estan determinades per factors energètics en un procés d’intercanvi de substàncies en l’organisme humà, resultat del treball físic. Són capacitats energètic-funcionals del rendiment, desenvolupades per les accions motrius conscients de l’individu, que venen determinades pels processos energètics i metabòlics del de rendiment de la musculatura voluntària. Es diferencien de les capacitats coordinatives, determinades pels processos de direcció del sistema nerviós central i depenent del seu bon funcionament.

2.1 Components

2.1.1 Resistència

Podem definir aquest terme com la capacitat que ens permet suportar el desgast i que ens permet prolongar un treball orgànic sense una disminució important del rendiment. Cal destacar que entenem resistència com aquella capacitat de realitzar esforços de llarga duració , però també considerem la capacitat de prolongar esforços de intensitats diferents en períodes no gaire llargs.

Un exemple és que un atleta que practica la disciplina dels 10.000 metres, òbviament, necessita resistència, però també la necessita un que practica els 800, i fins i tot un saltador d’alçada o de longitud. Cadascun d’aquests atletes necessitarà una adaptació suficient amb l’objectiu de mantenir un rendiment òptim durant tota la prova, intentant evitar que la fatiga condicioni la seva activitat.

Tipus de resistència.

Quan en l’activitat corporal apareix implicat un alt percentatge de la musculatura, parlem de resistència general (cursa o natació). Si únicament participa una petita part de la musculatura (menys del 40%), ens referim a resistència local.

Per altra banda, des del punt de vista del procés metabòlic i les fonts d’energia utilitzades, aquestes resistències es divideixen en aeròbica o anaeròbica, i aquesta última, en làctica o alàctica.

Fonaments fisiològics de la resistència.

El torrent circulatori ha d’aportar l’oxigen i l’aliment necessari per a que l’activitat el múscul es desenvolupi amb garanties suficients. En l’organisme humà, el principal proveïdor d’energia és el ATP (adenosintrifosfat), un compost escàs que ha de ser procurat contínuament. Tots els aliments han de ser transformats en ATP per a que l’estructura muscular els pugui utilitzar.

Formes d’obtenció d’energia

Hidròlisis del fosfagen- EL múscul aprofita l’Atp lliure en el múscul. Ho fa utilitzant l’energia produïda en la ruptura del últim radical fosfat.

Resíntesi del fosfàgen- L’energia s’obté gràcies al fosfat de creatina, també conegut com a PC.

Aquests dos primers sistemes són d’aplicació immediata i s’utilitzen en al inici de qualsevol activitat, però s’han de substituir als 15 segons aproximadament, ja que les seves reserves són limitades.

Energia d’oxidació- La tercera font prové de la degradació directa de la glucosa en condicions suficients d’aportació de O2.

Quan l’organisme esgota les reserves energètiques lliures en el múscul reclamarà un aportació major d’oxigen. Com a respostes apareixen un increment de la freqüència respiratòria i un increment de la freqüència cardíaca que faciliti un augment de la velocitat de la circulació sanguínia , on seran transportats l’oxigen i els nutrients necessaris. Si tot l’oxigen pot ser subministrat d’aquesta manera parlem de sistema aeròbic, el més rentable, ja que no produeix residus tòxics, que fomenten l’aparició de la fatiga. Aquest sistema energètic s’identifica amb activitats de llarga duració com: curses de llarga duració per exemple.

Formació d’àcid làctic- Es posa en funcionament quan els requisits d’oxigen produïts per l’activitat muscular superen les necessitats de la via aeròbica. Quan aquesta via es torna insuficient, s’utilitza una via addicional que produeix àcid làctic. Aquest permet allargar un exercici en condicions de desequilibri però la seva duració no pot ser molt extensa, ja que el residu del lactat activa els mecanismes de producció de fatiga.

Resíntesi del glucogen- En aquesta font l’àcid làctic s’acumula primer en el múscul per passar més tard al torrent sanguini i des d’allà al fetge, on es transformat, en l’anomenat cicle de GCori, en glucogen. Aquest cicle es prolongarà durant 15 minuts com a mínim.

La resistència i la resposta cardiorrespiratòria.

Un increment de la intensitat de l’exercici físic requereix un major subministrament d’oxigen i nutrients per el múscul, per la qual cosa el sistema cardiocirculatori i el respiratori han de respondre mitjançant un augment de les freqüències cardio-respiratòries.

La freqüència cardíaca constituirà un índex molt important per controlar l’esforç i mantindrà una relació directa amb valors com el màxim consum d’oxigen.

Deute d’oxigen

El múscul necessita oxigen per a desenvolupar una activitat, però no sempre treballa en unes condicions d’equilibri entre la necessitat real i l’aportació efectiva. Així, quan des d’ una situació de repòs, s’inicia un esforç, sempre es treballarà amb un dèficit d’oxigen en relació amb lo desitjable.  Amb posterioritat es pot arribar a una fase de estabilitat o equilibri, i finalment, a l’acabar l’esforç, l’organisme entrarà sempre en una fase de recuperació on les constants no retornen al punt inicial, ja que persisteixen unes freqüències respiratòria i cardíaques per sobre de la despesa corresponent a la situació de repòs: això es resultat del pagament del deute d’oxigen emprada al principi de l’exercici, responsable de que s’estigui consumint una quantitat d’oxigen superior al que en aquell moment es consumiria.

Característiques dels tipus de resistència

Resistència anaeròbica alàctica

·         Necessària per als esforços de intensitat màxima, com per exemple un treball amb peses, els salts o llançaments, etc.

·         La freqüència cardíaca és alta, de 180 p/m o superior.

·         Les fonts d’energia utilitzades són l’ATP més el PC (fosfat de creatina)

·         La duració de l’esforç no es superior a 15 segons.

·         Per a recuperar-se d’aquests tipus d’esforços cal retornar a les 120 p/m, en aquell moment es considera que les fonts d’energia utilitzades estan recuperades

·         La fatiga es produeix per l’esgotament d’ATP i les alteracions en el sistema nerviós central, altament sol·licitat

Resistència anaeròbica làctica

·         Són accions intenses realitzades durant un període de temps relativament curs. Necessària en esforços d’intensitat submàxima, com per exemple, curses de velocitat de 400 metres o de mig fons en atletisme (800metres) o moltes de les accions en esports col·lectius.

·         La freqüència cardíaca es situa per sobre les 140 p/m, tot i que en ocasions supera les 200 p/m

·         La font d’energia utilitzada és la via encarregada de produir àcid làctic.

·         EL deute d’oxigen és important, oscil·la entre el 50 % i el 80%.

·         La duració varia, però oscil·la entre els 20-30 segons i els tres o cinc minuts

·         La recuperació consisteix en retornar a les 90-100 p/m

·         La fatiga apareix com a conseqüència d’un insuficient consum d’oxigen i de l’acumulació d’àcid làctic

Característiques de la resistència aeròbica

·         Emprada en esforços d’intensitat mitjana, caracteritzats per ser llargs si mantenen una intensitat no important

·         La freqüència cardíaca oscil·la entre les 120 i les 170 p/m, tot i que la màxima potència aeròbia es situa entre les 170 i 175 p/m

·         La font d’energia utilitzada és la completa oxidació del pirúvic, en l’anomenada glucolisis aeròbica, amb complet equilibri entre l’oxigen necessitat i l’aporta’t.

·         El deute d’oxigen és mínim (5-10%)

·         La duració, des dels tres o quatre minuts en endavant, es manté prolongada mentre hi hagin reserves.

·         Si el treball no és de durada llarga la recuperació gairebé no és necessària. SI l’esforç es de molta durada, la recuperació depèn de la reposició dels nutrients necessaris

·         La fatiga pot aparèixer per manca de suficients reserves o quan aquestes s’hagin consumit.

La resistència i el desenvolupament evolutiu

S’estableix una progressió moderada a partir dels set o vuit anys que es mantindrà fins al final de l’ensenyança primària. Des d’aquesta edat, un treball controlat contribueix a desenvolupar aquesta qualitat.

2.1.2 Flexibilitat

Entenem la flexibilitat com l’aptitud que permet realitzar moviments amb la màxima amplitud possible en una articulació determinada. Una articulació és el punt on s’uneixen dos o més segments ossis, on s’organitzen i limiten les seves possibilitats de moviment.

Fonamentalment, són les palanques òssies i les estructures articulars les que configuren el que anomenem component estàtic de l’aparell locomotor, mentre que el component dinàmic representa el múscul. La flexibilitat  està formada per la limitació de mobilitat causada per components estàtics (mobilitat articular) i al mateix temps, per les característiques del component dinàmic, en concret per l’elasticitat muscular.

Hi ha una sèrie de factors que influeixen en la flexibilitat que enumeraré a continuació:

-L’herència

Existeix una important determinació hereditària sobre el grau de flexibilitat que té algú. No obstant, es pot desenvolupar mitjançant l’entrenament. Dins l’herència hi podem incloure el factor raça, que condiciona l’estructura i la qualitat muscular, incidint també sobre el nivell de flexibilitat.

-El sexe

Al comparar la hiperextensió del colze de les dones en relació amb el de l’home, arribem a la conclusió que el sexe és un factor que condiciona la flexibilitat, i que es troba més desenvolupat en les dones. Tot i això, aquesta evidència es basa també en fonaments culturals. Les diferències en els treballs habituals realitzats per nens (de força) i les nenes (d’habilitat), faciliten la formació d’una determinada composició muscular que incideix sobre la flexibilitat.

-L’edat

En el següent punt observarem com és un factor determinant.

-Treball habitual i costums

Una costum social o una postura fixa  per un treball habitual contribueix a limitar o ampliar els límits convenients del grau  d’una articulació. Les activitats sedentàries com el treball escolar tradicional, que es repeteixen durant anys, condueix a limitacions que actuen en contra de la flexibilitat.

-L’hora del dia

A mesura que va avançant el dia el cos va guanyant mobilitat, al matí el cos està dur, però al migdia s’obté la màxima mobilitat. A partir de llavors, es reinicia el progrés recessiu, fins a la nit.

-La temperatura

Distingim dos tipus de temperatura: l’ambiental, on la calor influeix sobre el múscul i la temperatura interior, que pot ser modificada amb el treball muscular. Per aquest motiu, en períodes de fred és més important realitzar un bon escalfament del múscul per evitar lesions.

 A continuació, com he esmentat abans, faré referència al desenvolupament motor i l’evolució de la flexibilitat.

És l’única qualitat que presenta una regressió . És una qualitat que evoluciona positivament fins als dos o els tres anys, moment en el que comença una disminució. Aleshores, el principal objectiu de l’atenció d’aquesta qualitat consisteix en intentar que la regressió fisiològica sigui el més lleu possible.

És entre els dotze i catorze anys quan per motiu del creixement de les mesures antropomètriques, que creen pèrdua de flexibilitat. Fins als 30 anys es conserva un 75 % de la flexibilitat màxima i va disminuint, tot i que de forma lenta.

Existeixen dos moments crítics en els que es pot modificar la tendència involutiva: les franges d’edat entre els 6 i 9 i els 9 i 12, ja que durant elles es fomenta la llibertat de moviments, més que els entrenaments específics, podrem establir un control considerable sobre la tendència involutiva.

2.1.3 La Velocitat

Per a definir aquesta qualitat, la Física suposa de gran ajuda, i l’entenem com l’espai recorregut per un mòbil en la unitat de temps.

Partint des d’aquest punt, la podem definir com l’aptitud que permet realitzar accions motrius en un temps mínim. Normalment són accions de curta duració, no produeixen fatiga i les resistències emprades són de baixa magnitud.

La velocitat, des d’un punt de vista fisiològic depèn de dos factors (Morehouse [1981]):

-El factor muscular

-El factor nerviós

-Factor muscular

En relació amb l’aparell locomotor, la rapidesa d’un desplaçament depèn de la velocitat amb la que els músculs es poden contraure. La velocitat de contracció és un dels trets més importants del múscul i depèn de:

-La longitud de la fibra muscular i de la seva major o menor resistència.

-El to muscular.

-La major o menor viscositat del múscul.

-La capacitat d’elongació i elasticitat.

-La massa muscular.

-L’estructura pròpia de la fibra muscular

Cal destacar que la longitud de la fibra muscular i la seva estructura interna no són susceptibles de millora. No obstant, l’entrenament  exercirà una gran influència en la velocitat mitjançant una millora d’aquells altres factors no limitats constitucionalment.

-Factor nerviós

La participació del sistema nerviós és imprescindible per a que es produeixi la contracció muscular. Per tant, sabem que el múscul es regulat i controlat pel sistema nerviós.

La posada en marxa d’una acció pot partir de la recepció d’un estímul extern, o bé, de la decisió adoptada pel cervell.

Tipus de velocitat

-Velocitat de desplaçament

-Velocitat de reacció

-Velocitat gestual

A)Velocitat de desplaçament

És la capacitat de recórrer una distancia curta en el mínim temps possible. Tots els factors implicats en la velocitat hi són compromesos, però predomina el factor muscular.

De totes les velocitats, és la que durant més temps perllonga l’acció. Per tant, el subministrament energètic resultarà un element important en la seva configuració. Com hem esmentat anteriorment, les fonts energètiques emprades en esforços d’aquests tipus són l’ATP i més tard el PC. Sabent que els esforços realitzats no superaran els 15 segons, serà necessari realitzar recuperacions d’entre 90 i 120 segons abans de tornar a realitzar una nova sèrie.

Els dos components principals de la velocitat de desplaçament són: l’amplitud de la gambada i la freqüència.

Amplitud de la gambada

Es troba condicionada pels següents factors:

-La capacitat de d’impuls. Una gambada àmplia depèn de la força capaç  de separar els recolzaments de la carrera.

La longitud de les palanques. És condicionada per factors de constitució.

-Flexibilitat i relaxació. Una correcta flexibilitat permet que les palanques puguin ampliar-se el que necessitin.

-Execució tècnica. Una bona tècnica és transcendental per a realitzar una bona cursa.

-Freqüència de la gambada. Requereix una tècnica correcta que asseguri l’eliminació de qualsevol gest inútil. La freqüència es relaciona amb dos altres factors centrats en el funcionament del sistema nerviós:

-La velocitat de transmissió de d’impuls nerviós

-La velocitat de contracció del múscul

B)Velocitat de reacció

Capacitat de realitzar una resposta motriu a un estímul en el temps mínim necessari transcorregut des de que es rep l’estímul fins que apareix la resposta.

Existeixen una sèrie de factors que determinen el temps de reacció:

-Tipus d’estímuls. Visuals, auditius, tàctils i kinèsics són els principals. Els auditius i els tàctils són els de transmissió més ràpida. En l’entrenament d’aquest tipus de velocitat han d’aparèixer tots els tipus d’estímuls.

-Nombre d’òrgans sensorials i de receptors estimulats. Com major sigui el nombre d’òrgans sensorials estimulats més curta serà la resposta.

-Intensitat de l’estímul. És un punt que s’ha de tenir en compte, ja que la relació entre intensitat i millora de la velocitat de reacció no és lineal de forma indefinida.

-Duració de l’estímul. Són molt els condicionants que hi actuen.

-L’edat i el sexe. L’edat incideix en el desenvolupament de la velocitat. En relació al sexe, els resultats de les investigacions no mostren diferències importants.

-Període d’advertència precedent a l’estímul. El valor òptim, estimat entre 1,5 i 1,8 segons depèn de factors com la capacitat de concentració i l’atenció.

-La capacitat de concentració queda determinada per l’actitud de l’individu en relació a l’activitat a desenvolupar. Una bona motivació garantitza la concentració necessària per a mantenir l’atenció:

-Atenció simple. Esperar l’aparició d’un estímul, més o menys conegut, que disposa a l’individu per a realitzar una acció invariable d’un repertori concret. L’espera que realitza un atleta fins que sent el tret de sortida pot ser un bon exemple d’aquest tipus d’atenció.

-Atenció selectiva. Es produeix quan l’estímul que s’ha de reconèixer dins una situació no estable, condueix a una resposta complexa adaptada a la concreció de l’estímul. Per entendre-ho millor, un bon exemple, és l’elecció de l’estímul convenient que indiqui l’acció que s’ha de dur a terme en un contraatac de futbol o bàsquet, en una situació de tres atacants contra dos defensors. Tots aquests, són aspectes que s’han de treballar per a poder millorar la velocitat.

-El grau d’entrenament. Un esportista, sotmès a entrenament continu, presenta temps de reacció inferiors a persones no entrenades.

C)Velocitat gestual

En darrer lloc, la velocitat gestual es refereix al temps emprat en la realització de qualsevol tipus de gest. L’entenem com aquella capacitat que permet realitzar un moviment, segmentari o global, en el mínim temps possible. Intervenen els següents factors:

-Nivell d’aprenentatge del gest. La velocitat gestual ha de ser mesurada a partir d’una correcta automatització del gest.

-Localització i orientació espacial. La velocitat gestual apareix condicionada per la direcció del moviment o el pla en el que aquest es realitzi.

-Membre utilitzat. Sembla ser que existeixen diferències entre membre superior i membre inferior, i entre costat dominant i no dominant. No obstant, el factor que s’ha de tenir més en compte és el nivell d’aprenentatge.

La velocitat i el desenvolupament evolutiu

Les edats, corresponents a l’educació primària, entre els vuit i els onze anys, poden ser considerades com un bon moment per desenvolupar els factors de la velocitat (freqüència de moviments, velocitat gestual), ja que en aquelles edats el nen es troba en un període de creixement harmònic, anterior a la pubertat, i els seus nivells de coordinació son satisfactoris. No obstant, fins la pubertat, la manca de força  fa que el desenvolupament de la velocitat sigui del 50 %.

La velocitat inicia el seu màxim desenvolupament un cop superat el període de l’adolescència i a mesura que es recuperen els índexs de coordinació, que han estat alterats pel ràpid creixement. Entre els catorze i dinou anus la velocitat experimenta un augment paral·lel al de la força. Als disset anys, i coincidint amb la definició muscular del individu, s’arriba al 95 % de la velocitat màxima. Es pot afirmar que des d’aquella edat es manté estable fins als 23 anys. La velocitat es la qualitat física, exceptuant la flexibilitat, que inicia abans la seva regressió, ja que fins als 50 anys pateix un descens regular.

2.1.4  Força

Com hem fet abans amb la velocitat, en termes físics, entenem la força com tota causa capaç de modificar l’estat d’un cos. Segons Newton, una força és igual al producte de la massa sobre la que actua per l’acceleració que li comunica. F= m. A

Aleshores, podem definir aquest concepte com la capacitat de contracció muscular que s’oposa a una resistència.

Fonaments científics per a l’estudi de la força

-Perspectiva anatòmica

Molts estudis sobre aquesta capacitat han estat centrats sobre l’aparell locomotor. Si comparem el funcionament del cos humà amb el de qualsevol aparell mecànic que pugui vèncer una resistència, trobarem uns elements que poden ser estudiats sense que ens preocupem del seu sistema d’activació, i que indubtablement, influeixen en el rendiment final. L’estudi d’aquestes estructures: ossos, articulacions, tendons, lligaments i músculs el porta a terme la perspectiva anatòmica i el seu coneixement depèn del funcionament de la bio màquina.

-Perspectiva fisiològica

La contracció muscular no podria produir-se sense la pertinent estimulació del sistema nerviós, que posseeix les mateixes característiques que les explicades al tractar la velocitat. I encara amb l’activació nerviosa, el treball muscular apareixerà sempre que s’asseguri l’aportació d’energia necessària.

-Perspectiva kinestèsica

És un terme que procedeix del crec, kinein (moure) i logos (tractat). Segons això, la kinesiologia, que associa coneixements anatòmics i fisiològics, té com a objectiu l’estudi del moviment del cos humà.

-Tipus de contracció muscular

Destacarem tres tipus diferents de contracció muscular, segons la relació entre la força exercida i la resistència.

                                                                                                 Concèntrica (F>R)

                                                     ISOTÒNICA                       Excèntrica (F<R)

Tipus de contracció

                                                     ISOMÈTRICA (F=R)

·         Quan la força és més gran que la resistència (F>R), es produeix un increment de la tensió muscular i una disminució de la longitud del múscul causant del moviment. Ens referim a la contracció isotònica concèntrica i el treball es considera positiu. Un bon exemple seria pujar escales.

·         Quan la força és menor que la resistència (F<R), existeix diferència de tensió i producció de moviment, però el múscul, s’elonga, i es distancia dels seus extrems. Ens referim a contracció isotònica excèntrica i el treball es considera negatiu. Un bon exemple, al contrari que la concèntrica, seria baixar escales.

·         Per últim, quan un treball muscular no produeix moviment i no existeix modificació de la longitud del múscul però sí una diferència en la tensió, estem parlant de contracció isomètrica.

Treballs que consisteixen en mantenir tensions en posicions fixes o subjectar pesos, són bons exemples d’aquest tipus de contracció.

La pràctica d’aquests tipus de contraccions milloren la força muscular. Cal destacar que aquests tres tipus de contraccions en poques situacions apareixen aïllades, ja que una activitat motriu es construeix amb una continua combinació. No obstant, acostuma a haver-hi un tipus de contracció que predomina en cada activitat. Segons això, es coneix amb el nom de contracció auxotònica, a la combinació del treball isotònic amb el isomètric de forma gairebé simultània.

-La funció muscular

Amb l’objectiu de trobar els beneficis d’un treball de força, ens interessarà conèixer que els diferents grups musculars poden participar de forma diferent en diverses accions.

Parlem de múscul agonista quan és el protagonista de l’acció principal. Per altra banda, parlem de antagonista quan l’acció està centrada en facilitar l’acció agonista mitjançant la relaxació i la no intervenció directa.

En últim lloc, parlem de funció fixadora, quan el múscul participa col·laborant en la fixació de palanques o estructures anatòmiques que participen de forma secundària.

A continuació explicarem un exemple que ens ajudarà a entendre millor aquesta classificació:

En l’acció de la cursa, concretament en la fase de impuls, la musculatura de la part anterior de la cuixa actua com agonista, facilitant la màxima extensió del genoll. Aquesta acció es pot realitzar gràcies a la funció antagonista que exerceix simultàniament la musculatura de la part posterior de la cuixa. Tot això, sense oblidar que intervenen altres accions musculars,  dirigides a fixar i estabilitzar els segments corporals en la forma més adient per a la cursa.

Tipus de força

Classificarem la força en tres tipus:

-Força resistència

-Força màxima

-Força ràpida o de velocitat

A)Força resistència. Es produeix quan la força s’aplica contra una resistència mitjana-baixa i l’acceleració provocada no és màxima.  EL número de repeticions (12 a 30), sense patir desgast, és alt.

B)Força màxima. La resistència és molt elevada i per tant, l’acceleració i la velocitat és mínima. Les repeticions són molt poques. (1 a 3)

C)Força velocitat. En aquest cas, l’acceleració i la velocitat són màximes, i la massa no és molt gran (50-85%). El numero de repeticions es situa entre les considerades per a la força màxima i la força resistència (5-10 repeticions).

Es important destacar també la diferència entre força general i força especial. Per una banda, parlem de força general, quan a partir d’una exercitació global no específica, es persegueix el desenvolupament de la força necessària per a un nivell de condició física mitjà o ideal. En canvi, parlem de força especial, quan es requereix un desenvolupament de la força dirigit a una pràctica esportiva o professional de gran exigència i específica.

Desenvolupament físic i evolutiu de la força

La  força és una qualitat que fins als 11 o 13 anys no té un gran desenvolupament. Fins aquesta edat es produeix una evolució molt suau, producte del creixement físic i del increment de la coordinació. En aquestes primeres edats la força és un factor poc diferenciat. No convé presentar estímuls de caràcter específic, ja que l’organisme es troba en ple període de creixement.

Tot i que no és classificada com una qualitat física bàsica, ja que es composa d’aquelles que si ho són, farem referència a l’agilitat. Té una gran importància en l’edat escolar, i tot i que no és fàcil de definir, entenem que és la capacitat que permet realitzar una acció una suma d’accions amb el màxim estalvi d’energia.

És important no confondre automatisme amb agilitat. Aquell individu que posseeixi una major agilitat realitzarà més ràpidament l’aprenentatge de moltes accions. L’agilitat ha de ser valorada enfront situacions noves, ja que l’automatisme creat pot amagar l’agilitat.

2.2 Consideracions de desenvolupament

En aquest apartat farem referència a diferents sistemes i activitats per poder treballar, en educació primària, les diferents capacitats bàsiques que hem destacat.

2.2.1 Resistència

Mètodes de treball de la resistència en educació primària

-Cross passeig

La marxa i la carrera són, sens dubte, dos elements fonamentals per exercitar la resistència, sense oblidar, que l’aire lliure és, amb total seguretat, l’espai idoni. Aquest exercici és una bona activitat per a nens de primària, ja que combina, en un entorn natural i de forma no sistemàtica, la marxa, la carrera, l’exercici gimnàstic i el joc.

Característiques:

-Esforços de intensitat mitjana-baixa

-Treballar entre 120 i 140 pulsacions per minut, amb un màxim de 160

-És un sistema ideal per a començar a posar-se a to, ja que la intensitat pot ser tant baixa com es desitgi

-Pot ser practicat en un grup nombrós

Carrera continua

Consisteix en l’entrenament continu per excel·lència. En aquest cas, a diferència de l’activitat anterior, tota l’activitat es realitza de forma de carrera i durant un espai de temps prolongat.

Característiques:

-La intensitat és moderada

-La freqüència cardíaca és manté entre 140-160 pulsacions per minut

-El ritme és uniforme (s’ha d’aconseguir que el nen ho assumeixi)

-El terreny serà tou i pla, evitant l’asfalt i els canvis continus de relleu

-El temps de pràctica depèn del nivell d’adaptació de cadascú i de la seva edat

Circuit training

Consisteix en un espai format per diferents estacions que tots els nens hauran d’anar recorrent.

Característiques:

-Originalment dirigit a la resistència anaeròbica, pot ser destinar a la millora d’altres qualitats: potència, força, resistència aeròbica, flexibilitat, etc.

-La carrega de cada exercici és individualitzada i ajustada als objectius

-És un recurs molt aplicable, ja que resulta apte per a qualsevol edat i pot ser organitzat per parelles, individualment o en grup.

Foto: Exemple de circuit training

A continuació, explicarem una sèrie de continguts per treballar la resistència en l’educació primària:

1-Resistència i esport

És un bon contingut per treballar la resistència. Existeix una gran motivació en els nens, però també, durant la competició, resulta difícil apreciar quin tipus de resistència es desenvolupa. En canvi, durant l’aprenentatge resulta més fàcil, per al mestre, controlar les variables que hem esmentat.

Exemples poden ser els diferents esports d’equip que s’acostumen a practicar: futbol, bàsquet, etc.

2-Resistència i joc

El joc també és de gran valor per a millorar la condició física. Distingim dos tipus de jocs: els no dirigits, on el mestre únicament ha de controlar que es respectin les estructures bàsiques dels jocs i propiciar situacions per a que apareixien de forma espontània.

El joc dirigit presenta característiques molt semblants a l’esport. El mestre ha de controlar les variables definides, tant en la preparació de la sessió com en el seu desenvolupament.

Un exemple pot ser el joc de les cintes, on cada nen porta una cinta al cul i el seu objectiu és aconseguir el màxim de cintes possibles.

3-Resistència i medi aquàtic

El medi aquàtic és una alternativa al medi terrestre on s’ha de tenir en compte que degut al contrast de temperatures, el mestre haurà de controlar molt variables com el control de l’esforç, el temps de duració, la intensitat, les pauses, etc. Es convenient destacar la importància de dominar les variables organitzatives i metodològiques a fi d’evitar pauses inútils.

4-Resistència i dansa

Les danses més adients per a treballar la resistència són les col·lectives, sense massa complicació d’automatismes i amb ritmes vius.

5-Resistència i habilitats i destreses bàsiques

És el contingut principal encarregat d’assegurar una condició física genèrica en aquesta etapa educativa.

Com a conclusió, enunciarem alguns criteris bàsic per a tenir presents en l’aplicació del treball de la resistència en l’escola:

·         En primer lloc, sempre es treballarà la resistència aeròbica.

·         La resistència anaeròbica no es treballarà

·         Es important cercar formes atractives de treballar-la (córrer per escenaris variats, amb utilització de recursos lúdics).

·         Respectar el ritme individual de cada alumne.

·         Respectar el principi de progressió i anar incrementant poc a poc la carrega de treball

·         És important buscar una continuïtat en el treball d’aquesta qualitat, ja que és l’única manera per millorar-la.

2.2.2 La flexibilitat

Sistemes de treball

Els sistemes bàsics d’entrenament d’aquesta qualitat poden ser classificats en dos grans grups: el treball dinàmic, o sistema actiu, i el treball no dinàmic.

El mètode dinàmic es caracteritza perquè contínuament existeix moviment significatiu (desplaçament). Per altra banda el mètode no dinàmic perquè durant una gran part del treball no existeix moviment, relacionem aquest mètode amb l’estirament.  Els dos mètodes presenten avantatges i inconvenients que resumirem en la següent taula:

	AVANTATGES	INCONVENIENTS
MÈTODE DINÀMIC	-Fàcil de treballar -Compromet la coordinació neuromuscular	-Menor efectivitat -Mal utilitzat (rebots) pot ocasionar lesions, musculars sobretot.
MÈTODE NO DINÀMIC	-Més efectiu -Màxima localització del treball	-No motivant -No adopta riquesa en coordinació -Exigeix alta concentració

El mètode dinàmic suposa un bon exercici per escalfar, ja que eleva la temperatura intramuscular i lubrifica l’articulació. Si tenim en compte que les necessitats del treball de flexibilitat en les estructures en formació no són massa exigents en localització i intensitat i que el mètode no dinàmic no aporta res al desenvolupament de la coordinació, arribem a la conclusió que l’exercici gimnàstic tradicional serà la base de treball en les primeres etapes.

A continuació utilitzarem alguns exemple per intentar concretar pautes metodològiques que ens semblen més adients en l’aplicació del treball dinàmic:

No es pot descuidar el treball de cap articulació ni dels corresponents grups musculars que influiran en la seva mobilitat.

Per a localitzar exercicis és important tenir ben estructurada i assumida la informació relativa a l’esquema corporal. Durant l’execució de determinats exercicis es freqüent observar com una estructuració i un mal ajustament postura impossibiliten una adequada localització del treball, i com a conseqüència, resulta difícil millorar.

Criteris generals per al desenvolupament de la flexibilitat

Enunciarem les pautes més importants en el desenvolupament de la flexibilitat, en el marc físic escolar.

·         Respectar el principi de continuïtat. Sense un treball continuat no es possible mantenir o millorar el nivell de flexibilitat.

·         Cercar estratègies motivadores, pretenent que el joc sigui conscient, amb varietat de propostes en cada sessió.

·         Respecte el principi de progressió, s’ha de mantenir una progressió en l’exercici, però també en els que configuren una sessió en el temps dedicat a exercitar aquesta qualitat, etc.

·         Ha de ser exercitat des de les primeres edats, en especial durant la infància, sense excessos, ja que aquests poden degenerar en massa laxitud o contrariar el desenvolupament d’altres qualitats físiques.

·         La zona de treball estarà sempre relaxada. Aquest treball requereix una gran concentració i una actitud positiva.

·         Serà exercitada sempre amb suavitat, dedicant-li el temps necessari, sense presses.

2.2.3 La velocitat

A continuació analitzarem propostes pròpies dels continguts de l’educació primària que s’adapten al desenvolupament d’aquesta qualitat.

1-Velocitat i habilitats i destreses bàsiques

És un contingut fonamental en el desenvolupament de la velocitat. Cal recordar que el període comprès entre els 8 i 12 anys  es considerat el més important per a l’assimilació de propostes destinades a millorar tots els factors referits a la velocitat que no depenen de la força muscular.

Exemples de tasques per a millorar l’activitat:

·         Respondre amb rapidesa en la fase de vol d’un salt

·         Girar a màxima velocitat

·         Curses de desplaçaments amb tres recolzaments

·         Establir qui realitza un major nombre de passades en 10 segons

2-La velocitat i el joc

És el contingut fonamental per a desenvolupar la velocitat en l’educació primària. El major avantatge que té el joc és la motivació dels nens, ja que garanteix la intensitat requerida. Resulta necessari conèixer a la perfecció les característiques del joc i les pautes metodològiques emprades per aprofitar al màxim les possibilitats.

Existeixen diferents jocs, tots ells coneguts, orientats a desenvolupar aquesta activitat:

-El joc del mocador

-Provocar el cop de mans (picar de mans abans de rebre una passada)

-Cara i creu (velocitat de reacció)

-Relleus en equip

Foto: Cara i creu

Criteris generals per a desenvolupar la velocitat

·         Actuar amb intensitats màximes per aconseguir un desenvolupament total. Es necessita concentració.

·         Es necessari un bon escalfament, per preparar l’organisme i per aconseguir el màxim rendiment, i també per evitar lesions.

·         El temps d’actuació, a l’igual que les distàncies, seran curtes, en canvi la recuperació serà llarga.

2.2.3 La força

L’entrenament de la força en l’educació primària pot ser realitzat amb sistemes propis als específics de l’acondicionament físic, o dins d’altres continguts. En el primer cas i sense comptar amb un bloc de contingut específic, tractaríem d’aproximar-nos amb situacions recollides en aquesta classificació:

                                                                              Auto càrregues

                                                                                                        Petites càrregues

Situacions de treball força                              Sobrecàrregues           Amb el company

Per altra banda, la força apareix en qualsevol contingut de l’educació física, però principalment són tres, les que permeten un major seguiment d’aquesta qualitat sense modificar els seus plantejaments: gimnàstica, habilitats i destreses bàsiques i jocs.

-Gimnàstica

Mitjançant aquests exemples es veu com la implicació de la força és notable:

-Habilitats i destreses bàsiques

El salt, el desplaçament, els girs i els llançaments i recepcions ofereixen un gran nombre de possibilitats per a desenvolupar la força.

Porta [1988] escriu en relació amb el moment de començar a entrenar la força: ‘’En la tercera infància, a partir dels set anys, basant-se en exercicis i/o moviments naturals (empènyer, traccionar), que augmentin, fonamentalment, la capacitat funcional dels grups musculars extensors per a facilitar la correcta posició corporal.

       -El joc

Novament aquest contingut és un aliat inestimable per al treball d’aquesta qualitat en edat escolar. Formes de transport, relleus i estructures més pròpiament de jocs motiven al participant a desenvolupar el treball de la força. És important tenir en compte:

-Càrregues adequades (globals i de pes raonable)

-Correcte nombre de repeticions

-Recuperació entre una i altra participació

Exemples:

-Transports

-Jocs de cooperació

-El pont

   

Criteris generals per al desenvolupament de la força

·         Es necessita un treball continuat per a millorar aquesta qualitat.

·         La resistència podrà ser modificada amb l’augment del nombre de repeticions (força resistència), de la intensitat (força màxima) o de la velocitat de execució (força velocitat).

·         Seleccionarem correctament els exercicis que formaran part de la sessió, i ens assegurarem que el treball es adequadament localitzat i d’aconseguir els objectius adequats.

·         Es prioritari realitzar un treball de multi lateralitat.

·         El principi anterior serà especialment important en les primeres etapes de formació, quan la força s’exercitarà sempre des d’una perspectiva general, amb plantejaments globals i dinàmics, basats en situacions naturals.

·         El treball d’aquesta qualitat ha de ser variat i divertit.

·         El treball serà destinat a la força resistència i la força velocitat

2.3 Interrelacions amb la resta de continguts

En aquest apartat relacionarem les capacitats condicionals amb la resta de continguts.

Primer de tot, ho podem relacionar amb les capacitats perceptiu-motrius, ja que els components d’aquesta qualitat es treballen també en les diferents capacitats condicionals. Per exemple, components de les capacitats perceptiu-motrius com la lateralitat són presents en el treball de força, o la respiració, en el treball de resistència, així com l’equilibri en la flexibilitat.

En segon lloc, també existeix una gran relació amb les habilitats motrius bàsiques, ja que les capacitats condicionals, com hem vist, es poden treballar mitjançant salts, girs, desplaçaments, tots ells components de les habilitats motrius bàsiques.

En tercer lloc, les capacitats condicionals, com hem pogut veure, tenen una estreta relació amb els jocs, ja que en ells hi poden intervenir components de les capacitats condicionals com la velocitat i la força, principalment. També estan molt relacionades amb els esports d’equip, ja que hi intervenen gairebé tots els components. Per últim, també trobem una relació amb l’expressió corporal, ja que per exemple, el gest, com diu el seu propi nom, intervé en la velocitat gestual.

3-Habilitats motrius bàsiques

Hi ha diverses opinions de molts autors diferents respecte a les habilitats motrius bàsiques, per a fer-ho més fàcil, nosaltres ho definirem com aquells moviments bàsics que tot individu desenvolupa durant la seva vida i que són la base per aconseguir el desenvolupament posterior d’altres habilitats més especialitzades . Són la capacitat de realitzar un acte motor caracteritzat per voler aconseguir una fi concreta. Aquestes habilitats, que després classificarem, han de ser treballades per tal d’aconseguir l’execució dels moviments i per assolir una base motriu més gran que permeti respondre eficaçment a les diferents situacions que es pugui trobar qualsevol individu. Cal destacar dos factors importants, per una banda, la transferència, és a dir, la influència que una adquisició inicial té en l’execució o aprenentatge d’una segona adquisició i, per altra banda, cal destacar que aquests moviments estan inclosos en el nostre codi genètic.

3.1 Components

Diferenciem quatre grans grups:

-Els desplaçaments

-Els salts

-Els girs

-Les manipulacions

3.1.1 Els desplaçaments

Segons Delgado Noguera [1975], es pot definir desplaçament com: ‘’Tota progressió d’un punt a un altre de l’entorn que utilitzi com a mitjà únic el moviment corporal, total o parcial.’’

Seguint les consideracions de l’autor citat, es possible afirmar que existeixen una sèrie de factors importants en l’estructura de les accions implicades en tot desplaçament:

La posada en acció: inici del moviment.

El ritme d’execució: realització del desplaçament a la velocitat adequada.

Els canvis de direcció: seguir amb eficàcia una trajectòria no rectilínia.

Les aturades: la detenció del desplaçament un cop aconseguit l’objectiu.

Qualitats requerides

En la realització de qualsevol desplaçament es requereixen equilibri i coordinació.

Tipus de desplaçaments

-La marxa

Desplaçament produït per recolzaments successius i alternatius de les cames (peus) sobre la superfície de desplaçament, sense que existeixi fase aèria entre ells.

-La cursa

Desplaçament produït per una successió alternativa de recolzaments de les cames sobre la superfície de desplaçament.  Entre els dos recolzaments existeix una fase aèria que constitueix la diferència essencial entre aquest tipus de desplaçament i la marxa.

-A quatre potes

Desplaçament produït per més de dos punts de recolzament.

-Les reptacions

Desplaçament en el que, utilitzant com a mitjà de propulsió el tren superior, el inferior o els dos de cop, es manté un contacte total o parcial del tronc amb la superfície de desplaçament.

-Enfilades

Desplaçaments produïts per recolzaments successius, mitjançant els quals el subjecte deixa d’estar en contacte amb el terra

-Propulsions

Desplaçaments produïts en el medi aquàtic

-Lliscaments

Desplaçaments originats per una força inicial del subjecte que es desplaça, o externa a ell, que es veuen afavorits posteriorment per la manca de fregament de la superfície sobre la que es desenvolupa

3.1.2 Els salts

Són moviments produïts per l’acció d’una o ambdues cames mitjançant el qual el cos de l’individu es distancia de la superfície de recolzament.

Característiques

Es distingeixen les següents fases:

-Fase prèvia

-Fase d’impuls

-Fase de vol

-Fase de caiguda

Des d’un punt de vista funcional, els salts poden ser utilitzats amb alguns fins, enunciats per Sánchez Bañuelos [1986], y que enumerem a continuació:

-Superació d’obstacles:

-En altura

-En longitud

-Combinats

-Assolir un objecte situat fora de l’entorn directe

-Assolir un objecte per sobre d’un obstacle

-Mantenir un esquema rítmic mitjançant salts successius

Qualitats requerides

Distingim entre qualitats quantitatives i qualitatives.

Quantitatives:

-Força

-Velocitat gestual de diferents segments corporals

Qualitatives:

-Equilibri

-Coordinació dinàmica general

-Estructuració de l’espai i del temps

Tipus de salts

Criteris a tenir en compte per a les variacions en l’execució dels salts:

Fase prèvia	Impuls	Vol	Caiguda
Acceleració sense desplaçament o Acceleració amb desplaçament	-Amb les dos cames o amb una cama o amb altres parts del cos	Direcció Altura Profunditat Temps de suspensió	Amb continuïtat en l’acció   Final de l’acció Superfície de contacte

És important introduir repeticions en els salts, de forma rítmica i continuada:

-Salts rítmics  a un peu (peu coix)

-Salts consecutius (multisalts)

-Salts alternats

3.1.3 Els girs

Moviment que comporta una rotació al voltant de qualsevol dels eixos principals que travessen el cos humà: el longitudinal, el antero-posteior i el transversal.

Característiques

-Els moviments al voltant de l’eix longitudinal produiran rotacions longitudinals (volta aèria)

-Els moviments al voltant de l’eix antero-posteor produiran girs laterals (roda lateral)

-Els moviments al voltant de l’eix transversal causaran girs cap a davant i cap enrere ( tombarelles)

Qualitats requerides

-Coordinació dinàmica general

-Equilibri

-L’execució de diferents girs pot educar l’esquema corporal. Contribueixen a concenciar el propi cos. Mitjançant aquesta habilitat es possible afirmar la lateralitat i facilitar la percepció temporal i l’espacial.

Tipus de girs

Segons Delgado Noguera [1975], existeixen les següents possibilitats d’execució:

Girs en contacte constant amb el terra

-Des de posició vertical normal

-Des de la posició vertical invertida

-Des d’una posició inclinada, amb recolzament

-Cap a davant o cap enrere

Girs en suspensió

-Enlairament (amb salt, deixant-se caure, des d’una altura)

-Recepció i gir

-Girs en l’aire

-Girs compresos entre l’enlairament i la recepció

Girs amb recolzament constant de les mans

-Girs a partir d’un moviment inicial

-Girs seguis d’altre moviment

Girs amb recolzaments i suspensions, múltiples i succesives

-Girs amb recolzaments o suspensions, de peus o mans.

-Girs amb recolzaments successius de peus i mans.

3.1.4 Les manipulacions

Són accions mitjançant les quals el subjecte interactua amb un o més objectes.

Característiques

Són accions que principalment, es realitzen amb els membres superiors, no obstant, també poden ser efectuades mitjançant els membres inferiors, i ocasionalment, la resta del cos.

Qualitats requerides

L’adquisició d’aquestes habilitats estimula el desenvolupament de les següents qualitats motrius:

-La percepció i estructuració espai-temporal

-La coordinació dinàmica general

-La coordinació òculo-motriu

-La lateralitat

Tipus de manipulacions

Ens centrarem en les tres manipulacions més freqüents: llançament, passada i recepció, i ens limitarem a definir altres manipulacions secundàries, ja que no s’utilitzen tant.

3.1.5 Els llançaments

Són manipulacions produïdes per un individu en les que es desfà d’un objecte amb la finalitat que aquest segueixi una trajectòria desitjada.

Si l’objectiu d’un llançament es aconseguir la màxima distancia, es desenvoluparan:

-La coordinació dinàmica general: força.

-Factors d’execució: velocitat i flexibilitat.

En cas que l’objectiu consisteixi en aconseguir qualsevol tipus d’encert, es desenvolupa la coordinació òculo-manual.

Si el llançament requereix màxima velocitat i precisió, es desenvolupen tots els aspectes mencionats.

Passades

Manipulacions produïdes per un subjecte mitjançant les quals aquest es desfà d’un objecte ab l’objectiu de fer-lo arribar a un company.

Característiques

Es distingeixen tres fases:

-El contacte amb l’objecte

-L’amortiguació

-La preparació per a accions següents

En les passades es produeix un important desenvolupament de la coordinació òculo-motriu.

Les deixades

Són manipulacions produïdes per un individu que, deixa en repòs i en un espai determinat, un o més objectes. Poden ser estàtiques o dinàmiques i consten de tres fases:

-Preparació

-Adaptació

-Despreniment

Els impactes

Són manipulacions produïdes per un individu quan aquest pren contacte amb un objecte amb un objectiu concret: impulsar-lo per modificar la seva trajectòria anterior.

Els classifiquem de la següent manera:

-Impacte sobre un objecte en moviment

-Impacte sobre un objecte en repòs

-Impacte, amb el subjecte en moviment

-Impacte,amb el subjecte en repòs

-Impacte, amb contacte directe sobre la superfície corporal

-Impacte, amb contacte sobre un objecte sostingut per el subjecte

Les conduccions

Són manipulacions produïdes per un individu quan aquest impacta de forma continuada un objecte amb l’objectiu de desplaçar-lo per l’espai.

3.2 Consideracions per al seu desenvolupament

L’adquisició d’habilitats bàsiques té lloc entre els dos i els sis anys, i es a partir d’aquell moment quan ens hem de centrar en el desenvolupament dels patrons motors madurs en relació amb aquelles habilitats ja que, tal i com assenyala L.M Ruiz [1987], ens trobem davant d’un període d’estabilitat, d’aprenentatge pràxic. D’aquesta manera, la programació del desenvolupament d’aquest d’aquestes habilitats atén a tres raonaments:

-Afectivo-social: el nen comença a mantenir una relació constant amb el seu medi extern i adquireix una major independència. El seu interès per a relacionar-se fa que utilitzi el moviment.

-Físic: el nen experimenta un augment del seu rendiment motor; transforma en moviment l’energia i multiplica les ocasions i la intensitat amb que ho produeix.

-Perceptiu i cognitiu: Al manifestar una maduresa més gran, també millora el seu aspecte perceptiu, am la conseqüent possibilitat de controlar i precisar el seu moviment.

Per tant, és el moment més adequat per a proposar al nen l’adquisició i desenvolupament d’un gran repertori  d’habilitats i destreses bàsiques que permetin millorar les seves qualitats físiques i perceptivomotrius, i que li serveixin en un futur pròxim per adquirir les habilitats més complexes i específiques de les diferents activitats físico-esportives.

Seguidament exposaré l’evolució de l’adquisició de les habilitats bàsiques més freqüents durant les edats corresponents a l’educació primària, i remarcarem les condicions en les que es situa el nen, un cop assolides, per a començar a desenvolupar-les.

3.2.1 La marxa

Als 6 anys ja és un patró motriu dominat i es realitza de forma automàtica.

3.2.2 La cursa

Edat	Característiques de les accions	Qualitats manifestades
5-7 anys	Dues etapes: 1)Augment de la longitud de les passades. -Petita fase aèria -Extensió més completa de la cama de recolzament -Balanceig dels braços des dels coles en oposició de les cames Millor recolzament del peu 2)Major flexió de la cama que torna. -Fase aèria considerable amb petita flexió de la cama de recolzament per a l’amortiguació. -Extensió completa de la cama de recolzament -Balanceig dels braços en flexió en angle recte en els colzes -La cama s’eleva més cap endavant i a dalt	-Capacitat d’equilibri suficient per aconseguir una estabilitat a pesar de l’augment de velocitat -Major grau de coordinació amb una conseqüent precisió en els ajustaments.
7-8 anys	-El patró motriu que constitueix la cursa s’efectua automàticament	L’agilitat augmenta, per tant el desenvolupament d’aquesta habilitat creix
8-12 anys	Desenvolupament de l’habilitat	Major grau de velocitat gràcies al desenvolupament del sistema nerviós i a la millora de la coordinació

3.2.3 El salt

Edat	Característiques de les accions	Qualitats manifestades
5-6 anys	-Els braços inicien el moviment d’impuls cap endavant -Posició de cluquilles en la fase preparatòria més conscient -Extensió dels membres inferiors més completa -Els peus aterren de forma simultània -La distancia recorreguda horitzontalment augmenta	-Millor coordinació -Major grau de força en les extremitats inferiors -Millora considerable de l’equlibri
7-10 anys	-En la posició de cluquilles els braços es mouen cap a dalt i cap enrere. -Els braços comencen el salt balancejant-se L’extensió dels membres inferiors es completa Manteniment dels braços en alt durant la fase aèria, així com flexió dels malucs. -EL cos segueix el impuls cap a baix i endavant en les caigudes i els braços s’estiren cap endavant.	-Augment de la força -Augment de l’agilitat -Augment de la coordinació

Cap als sis anys, el nen ja té una gran habilitat i comença a experimentar les variacions del salt, d’aquesta manera, és el moment de facilitar-li el desenvolupament d’aquesta destresa bàsica.

3.2.4 El llançament

Edat	Característiques de les accions	Qualitats manifestades
5-6 anys	-En la fase preparatòria, l’home es mou mes cap a la posició de flexió -Realització del moviment de llançament cap endavant i cap a baix -Major participació del canell -Rotació inicial del tronc cap al costat de llançament -Flexió del tronc endavant seguint el moviment cap endavant del braç -Dues modalitats: -Recolzament en el peu corresponent al braç llançador -Recolzament en el peu contrari al braç llançador
6-7 anys	-Major participació corporal -En la fase preparatòria, el braç se’n va cap enrere, el tronc rota i el pes es mou cap al peu posterior. -L’espatlla del braç llançat descendeix lleugerament. -El tronc rota cap al costat oposat del braç llançador en el moment en que aquest es mou cap endavant. -Desplaçament del pes cap endavant mitjançant un pas del peu contrari al braç llançador, afegint impuls al llançament. -Durant el llançament, moviment cap endavant del colze conduint la mà, provocant un impuls. -Extensió del braç en el moment de deixar el mòvil

Una vegada adquirit un patró madur, aquesta habilitat es veu millorada i desenvolupada en les seves tres modalitats:

-Distància de llançament: millora entre els deu i onze anys en nenes, i entre els sis i onze en els nens.

-Velocitat de llançament: millora en relació lineal amb l’edat.

-Precisió de llançament: en les nenes, millora regular entre els sis i nou anys, quan es comença a mantenir. En els nens es comença a mantenir entre els onze o dotze anys.

Per tant, a partir dels sis anys es possible treballar aquesta habilitat de diverses formes.

3.2.5 La recepció

Edat	Característiques de les accions	Qualitats manifestades
5-6 anys	-Braços flexionats i relaxats a als dos costats del cos -Adopció de la forma de cistella amb els polzes -Els braços rebaixen la potència que porta l’objecte -Les mans i els braços rodegen l’objecte subjectant-lo. -Seguiment constant amb la vista de l’objecte	-Bona coordinació temporal -Adequat ajustament perceptiu-motriu.

D’aquesta manera també queda clar que el nen als 6 anys domina la recepció, que passa a formar part del conjunt de patrons motors descrits. És el moment d’afirmar aquest patró i d’aconseguir un bon progrés, ja que tot i tenir un domini, encara no s’han assolit l’adquisició de les diferents destreses bàsiques que l’inclouen com un dels seus components prioritaris, com pot ser, per exemple, l’habilitat de rebre un esfèric llançat per un company en moviment.

Entenem doncs, que les habilitats motrius bàsiques són un dels continguts més importants de l’Educació Física en l’ensenyança primària. El progrés i la gran quantitat d’adquisicions de destreses bàsiques facilitaran, gràcies a la transferència, l’aprenentatge posterior de les habilitats específiques. També és important destacar que mitjançant la pràctica, es possible desenvolupar i augmentar les qualitats físiques i els factors perceptiu-motrius.

El progrés i el desenvolupament de les habilitats bàsiques prové de la pràctica de les nombroses variacions que es poden dur a terme a partir dels quatre grups fonamentals (desplaçaments, salts, girs i desplaçaments) i en funció de diferents situacions.

3.3 Interrelacions amb la resta de continguts

En aquest apartat explicaré les relacions de les habilitats motrius bàsiques amb altres continguts i també aprofitaré per mostrar alguns exemples de com treballar aquesta qualitat en l’ensenyança primària.

Les habilitats motrius bàsiques tenen una gran relació amb les capacitats condicionals, ja que per a realitzar accions com salts, desplaçaments, girs o manipulacions es requereix un cert nivell de qualitats físiques. Per exemple, en les manipulacions, la força i la velocitat que el nen destini a les seves accions li comportaran una major eficàcia en el llançament.

D’aquesta manera, es verifica que, en el posterior desenvolupament de les habilitats, el nen anirà progressant en relació a la seva condició física. No obstant, cal destacar que també els factors perceptiu-motrius es veuen igualment requerits i millorats durant el progrés. Per exemple, la realització de qualsevol tipus de salt comporta un correcte i estricte ajustament corporal que, en lluita amb les coordenades de temps i espai, es converteix en un important treball d’ajustament perceptiu-motor global. 

Un nen, que durant una cursa ha de superar una sèrie d’obstacles, ha de realitzar una sèrie d’ajustaments en el moment  de la superació de cada un d’ells.

A continuació, ensenyarem una sèrie de línies metodològiques que poden ajudar a desenvolupar les habilitats i destreses bàsiques en l’educació primària.

Classificarem les estructures de treball en quatre vies diferents:

-Recorreguts

-Circuits

-Espai d’aventures

-Assignació directa del professor

A continuació presentarem un exemple de cadascun d’ells:

-Recorreguts

És una forma de treball col·lectiu que, mitjançant una disposició adequada del material, permet al subjecte evolucionar successivament per l’espai de treball seguint una trajectòria ben definida.

En el recorregut el material està col·locat en un orde determinat, de forma que l’individu ha de seguir una trajectòria concreta i el pas per ella és continuat.

-Circuits

Forma de treball col·lectiu format per diverses estacions on el  subjecte ha d’executar diferents accions.  El material està distribuït en sub espais i en cada un d’ells es proposa una activitat diferent. Existeixen dos possibilitats en el seu desenvolupament: o el nen decideix seguir la seva pròpia trajectòria per l’espai, o el mestre la determina. Per altra part, el temps de permanència en cada subespai oscil·larà en relació amb el tipus de circuit previst.

 -Espais d’aventures

Forma de treball col·lectiu que, mitjançant una disposició del material,permet al subjecte una evolució lliure i arbitrària. El material està col·locat sense una trajectòria definida, ja que és el nen qui decideix el temps de permanència en el mateix i l’ordre que seguirà.

-Assignació directa del mestre

Forma de treball mitjançant la qual el subjecte actua seguint les consignes determinades pel mestre. Normalment les activitats són obertes, però també se’n poden suggerir de més tancades.

4-EL JOC

És difícil concretar una definició única pel terme “joc”. Així que el més correcte seria esmentar diverses definicions que en globalitat formarien la definició més pròxima i correcte.

-       El joc és una activitat estètica.

-       El joc és una inversió artificial de l’energia.

-       El joc és una varietat de pràctica social que tracta de reproduir en acció qualsevol fenomen de la vida al marge del seu propòsit pràctic real.

-       El joc es una forma de comportament que inclou tant dimensions biològiques com culturals.

-       El joc és una acció o activitat voluntària; duta a terme dins de certs límits, fixats en el temps i en l’espai; que segueix una regla lliurement acceptada però completament imperiosa, proveïda per un fi en si mateix, acompanyat per un sentiment de tensió i alegria amb una consciència de ser quelcom diferent del que s’és a la vida corrent.

-       El joc és una activitat recreativa natural de incertesa sotmesa a un context sociocultural.

Definir la naturalesa del joc, és definir les seves característiques, per tant, definir els conceptes que pertanyen a aquesta naturalesa de joc:

-       Llibertat: el joc ha de sorgir de forma natural, no pot estar subjecte a imposicions externes.

-       Ficció: el joc és una irrealitat, és a dir, el desenvolupament d’una situació inexistent i sense transcendència.

-       Alegria: el sentiment i mostra d’alegria és el millor indicador de que l’activitat a la qual s’està sotmeten és diametralment oposada a la serietat i al treball.

-       Acords, normes i regles: els jocs (també els individuals) que posseeixen un codi de tipus moral contenen diverses formes de regulació de les seves pròpies relacions, determinades per establiments informals previs, d’ús i costums, o per disposicions disciplinàries obligatòries.

-       Incertesa: la passió del joc descansa precisament en no conèixer el resultat de l’acció del mateix. Aquest és el principi del joc senso-motor o funcional, en el que s’experimenta a partir del resultat plaent; és el motor del joc de fantasia donat que el jugador és sotmès a situacions i papers amb un interès per esbrinar quin serà el resultat, veure’s com..., o què passarà si... I aquest és el suport de la lògica del joc de regles.

-       Plaer: en el joc existeix un gust per l’activitat. Aquesta es busca on n'hi hagi; és el mateix fenomen del vici del jugador tot i que en aquest cas el joc no és nociu; al contrari, genera valors y enriqueix al nen, jove o adult.

-       Esforç: l’esforç pertany a la naturalesa del joc, ja que és un requisit indispensable  per tot tipus de joc; ja siguin funcionals, de fantasia o de regles.

-       Treva-repòs: aquest està íntimament relacionat amb l’esforç. El repòs en els jocs té un sentit recuperador. També es pot trobar en el jocs que comporten esforços considerables una associació entre l’esforç i la treva.

És necessari explicar la naturalesa del joc juntament amb els termes oposats a aquest. Doncs bé, els termes oposats al joc serien de forma directe l’esport i el treball.

-       L’esport: l’esport no és més que un joc institucionalitzat, amb una tendència limitadora molt acusada i amb un caràcter universal. La diferència de l’esport amb el joc es centre en uns paràmetres que són l’antítesi del joc i que inclús participen del concepte de “treball”. Aquests paràmetres són: la serietat, la obligatorietat, la professionalitat i la institucionalització. Es imprescindible però esmentar que les estructures de “joc”-“esport” no determinen comportaments, sinó condicions. Això vol dir que podem trobar comportaments marcats de l’esport als jocs i a la inversa. No obstant, és evident que aquests comportaments no constitueixen la norma.

-       El treball: el treball es pot situar al pol oposat del joc, però sempre des de una visió teòrica, ja que pot passar com el joc-esport, un treball pot presentar situacions plaents i no sempre ser desagradable i imposat.

4.1 Components

Els jocs són manifestacions culturals presents en tots els grups y societats, d’aquí a poder trobar una petita relació entre el joc i la cultura (comportament simbòlic i guia per l’acció col·lectiva o individual de l’home). Així doncs, es pot apreciar com el joc és un element més de la cultura ja que contribueix a ella aportant formes d’expressió i d’organització.

Evolució dels jocs tradicionals

Al llarg de la història, la cultura evoluciona molt condicionada pel contacte exterior. Aquest contacte pot alterar el joc en la mesura de que aquest es trobi influït per diversos factors (guerres, colonitzacions, falta d’espais, etc.). La concreció d’aquesta evolució es definida com “enculturització-acultualització”.

-       Enculturització: procés en el que un individu aprèn les normes d’una cultura.

-       Acultualització: procés de canvi operat per l’entrada de una altra cultura.

Front aquest dualisme, avui dia es proposa el manteniment de la cultura.

El joc tradicional/popular/autòcton

En primer lloc, és necessari precisar aquests termes. “Tradicional” significa que ha arrelat en la cultura; “popular”, que és practicat per la massa de població que forma part de l’anomenada cultura popular; i “autòctona”, que és originària d’un país.

Segons això, un joc podria ser autòcton però no tradicional per haver desaparegut o perdut les formes originals degut a una evolució cultural. També cap la possibilitat de trobar un joc popular però no autòcton. I per últim, podria haver un joc tradicional però que no fos popular al practicar-se per una minoria i haver estat fruit de la difusió cultural.

Per lo tant, si ens haguéssim de quedar amb un sol terme, el més apropiat seria el de “tradicional”, ja que el més important des d’un punt de vista antropològic és que arreli en la societat. Així doncs, els valors que contenen els jocs tradicionals es resumeixen en:

-       Coneixement de les formes de vida pròpies a una comunitat.

-       Adaptació social.

-       Transmissió de la cultura.

-       Afirmació de la idiosincràsia

Evolució dels jocs

Els jocs són un element que acompanyen al home al llarg de la seva vida, no obstant, els interessos i comportaments van variant. Així és com trobem una gama de jocs força amplia perquè ens puguin satisfer a mesura que anem creixent. En definitiva, els criteris que diferencien, en conjunt, a les diferents etapes evolutives de joc són:

-       El tipus de joc.

-       Els interessos del joc.

-       El ritme del joc.

-       Les regles.

El joc infantil reuneix tres etapes definides per les seves corresponents formes de joc.

1. El joc senso-motor o funcional (de zero a dos anys)

El joc senso-motor es la manifestació d’una activitat que implica als sistemes de moviment i percepció coordinats entre si, i constitueix qualsevol conducta elemental susceptible de ser repetida i aplicada a noves situacions. D’altra banda, els moviments i posicions del subjecte determinen en cada instant un “punt de vista” propi, les relaciones de les quals amb els moviments i posicions condicionen la seva percepció i comprensió (anomenada per Piaget “assimilació”). No obstant, quan aquesta modificació dels moviments i punt de vista propis es realitza a partir de posicions exteriors, rep el nom “d’acomodació”. Finalment, s’estableix una relació d’equilibri entre assimilació i acomodació que s’anomena “adaptació”, que està constituïda per les formes superiors que desemboquen a l’activitat intel·ligent.

També es poden explicar les conductes d’aquest tipus de joc mitjançant tres lleis:

-       Llei de l’efecte: l’efecte favorable produeix la repetició del gest, si no fos així, el fracàs originaria la supressió.

-       Llei de monotonia: un efecte conegut prèviament és buscat per la seva repetició.

-       Llei de l’efecte imprevist: l’efecte es persegueix perquè s’espera un resultat, és a dir, l’efecte és buscat per l’efecte.

2. El joc simbòlic (de dos o tres a 7 anys)

El símbol és una representació externa que posseeix un significat personal o convencional. Aquests, constitueixen les mostres per les que detectarem i entendrem la fantasia i, a la vegada, l’engranatge amb el que el nen construeix “la seva realitat”, que diferirà de la dels adults. Tant complex es aquest món de la imitació i fantasia que s’ha trobat en ells, una espècie de jocs d’exercicis pel pensament. Es distingeixen segons Leif i Brunelle tres formes d’acció:

-       Mímica: el joc de mímica és quelcom après.

-       Fantasia simbòlica: fantasia que guarda relació amb la realitat. El nen crea una fantasia sobre un fet concret de una realitat pròxima.

-       Simbolització: representació d’un objecte absent (la clàssica joguina). Els jocs d’imitació i fantasia serviran de substrat als de simbolització.

Piaget defensa diferents estadis: imitació sistemàtica; imitació de moviments no visibles i de models nous; i imitació representativa i evolució posterior.

3. El joc de regles (de vuit a onze anys)

La regla és la conseqüència del joc col·lectiu, sense aquesta, no seria possible jugar o dur a terme qualsevol activitat en grup. Las regles són el resultat de valors culturals que el nen, al principi, respecte però no comprèn; i serà en el joc on trobarà un excel·lent vehicle d’aprenentatge. Tots els investigadors reconeixen el període de socialització.

Piaget estableix dos grans estadis: pràctica de la regla (motor, egocentrisme, cooperació naixent i codificació de les regles) i consciència de la regla (individual, imitació de les regles i dret).

Chateau destaca el sentit de l’ordre en els nens a l’hora de fer les coses, d’aquesta manera dóna a entendre que la regla acompanya al nen des de un principi i que la naturalesa de la regla és ordre, harmonia. També defensa que, en el seu moment, més que establir-se una submissió a la regla, el que existeix és una afirmació de la personalitat, i observa que les regles suposen disciplina.

Però els estadis de joc (senso-motor, simbòlic i de regles) tot i ser formes de joc corresponents a una edat característica, poden solapar-se de manera que coexisteixen els balbuceigs d’un, amb començaments i desenvolupaments d’altres.

El comportament de joc és un procés continu solapat per etapes, que successivament són més perceptibles i que, a partir de l’adquisició d’una madura i verdadera consciència de joc, es poden veure alterats cap a qualsevol estereotip de joc.

Orientacions, valors i formes de jocs

El joc conté una sèrie de valors: recreatius, pedagògics, culturals... i és per això per la qual el joc posseeix diversos camps d’aplicació. Aquests camps d’aplicació són la recreació, ensenyança, l’esport i la dinàmica de grup. Pel que fa als valors que conté el joc són: psicològics, psicofisiològics, socioculturals, educatius i terapèutics.
Com podem comprovar, el joc exerceix nombroses funcions, però totes amb l’objectiu d’adquirir valors i contribuir en la formació de l’individu.

Formes jugades

Té una estructura molt simple i una duració molt breu. No posseeix una exclusiva intenció de joc, sinó que manté una directa dependència amb l’aprenentatge. La “forma jugada” suposa la adaptació i acondicionament d’una tasca, de manera que la seva presentació sigui més acord amb una determinada etapa o moment concret d’aprenentatge.

Té un gran ús a la iniciació esportiva ja que fomenta la pràctica d’aquesta.

Jocs tradicionals/populars

Aquests jocs reuneixen un doble valor; contenen valors culturals, i constitueixen una font per mantenir el programa de jocs, ja què han d’ésser explicats amb delicadesa per poder comprendre verdaderament el significat d’aquests.

Jocs preesportius

Són aquells jocs adaptats d’altres de més complexitat estructural i funcional, i també els que contenen elements afins a alguna modalitat esportiva.

Jocs recreatius

Consisteixen en una corrent sorgida com a resposta a la incessant utilització del joc per aprenentatges concrets. Consisteix en donar-li la volta al sentit profund del joc, de manera que el que es busca és la diversió i entreteniment sense atendre a les formes d’aplicació del joc.

4.2 Consideracions pel seu desenvolupament a l’educació primària

El joc en l’educació física (aprendre a jugar i aprendre jugant)

El joc i els principis d’aprenentatge

El joc ha servit d’entrenament i exercitació de l’experimentació i com a conseqüència, aprendre i fomentar el desenvolupament. Les claus del aprenentatge són: estímuls que porten a experiències i percepcions, aquests, a resultats que conduiran a la maduració i autonomia.

El joc i l’aprenentatge-desenvolupament físic i motor

- L’experimentació i l’acondicionament: el joc és l’accés al coneixement propi del món que ens envolta.

- L’automatització i la millora: la repetició d’esforços i la maduració d’habilitats comporten a la millora o construcció de qualitats físiques i a la automatització motriu.

- El perfeccionament i l’especialització: és la finalització del desenvolupament corporal. No té perquè ser una fase complexa amb un nivell de gran complexitat motriu sinó que existeix un perfeccionament de les habilitats bàsiques, seguides de més habilitats específiques i les seves combinacions.

EL joc i el desenvolupament cognoscitiu

- Joc i construcció del coneixement: Intel·ligència sensomotriu (joc senso-motor); intel·ligència preoperatòria i prelògica (jocs simbòlics i de fantasia); i la intel·ligència operativa concreta (jocs de regles). El joc pot educar moltes operacions del pensament (creativitat, reversibilitat, transferir i discriminar, analitzar i sintetitzar...).

- Joc i pensament estratègic: en certes edats el joc ha de ser recreatiu o integral, sense imposicions ni alteracions. És un argument aparentment ferm teòricament, però a la pràctica quan es parla de motricitat no podem evitar que mentre els nens juguen, aconsegueixin certs objectius tot i no ser perseguits directament.

El joc i el desenvolupament afectiu i social

- Joc i desenvolupament afectiu: el joc condueix i recondueix emocions. Quan el joc incita a jugar, mostra els sentiments immediats (alegria), però el desenvolupament del joc també és capaç de reconduir l’emoció cap al autocontrol, cap al reconeixement de quelcom, cap a la complaença... Tots aquests trets afectius troben en el joc un impuls sense similituds per la formació de l’individu.

- Joc i desenvolupament social: participació (assumir, participar); actuació (actuar aportar); admissió; integració (col·laborar, integrar-se); i autonomia (independència).

Jocs per a dur a terme a l’escola

La muralla

Edat: de 6 a 9 anys.

Objectiu: adquirir qualitat en l’orientació especial (només els jugadors de la muralla).

Essència del joc: traspassar i impedir el traspàs a través de la línia (muralla).

Desenvolupament: Un grup indeterminat de jugadors que sortiran dels fons d’un espai quadrangular amb la intenció de traspassar una línia formada per oponents. Cada cop que un jugador traspassi la muralla cridarà el nombre de cops que la traspassat, fins arribar a un nombre de cops prefixat, en aquest moment el jugador guanyaria.

Al començar, només hi ha un jugador a la muralla, però pot anar guanyant jugadors tocant a aquells que intentin traspassar-la. D’aquesta manera, la muralla anirà creixent i serà més difícil el pas a través d’ella.

Variant: Fer una cadena amb els integrants de la muralla.

Material: cap.

Tipus de joc: carrera.

Els electrons

Edat: de 6 a 8 anys.

Objectiu: adquirir coordinacions inespecífiques de cames.

Essència del joc: perseguir, seguint les línies com camins, a d’altres jugadors que esquiven.

Desenvolupament: Un gran grup i dos o tres jugadors que estaran “quedats”. Aquests últims intentaran capturar als jugadors lliures, de ser així, el jugador capturat adquirirà el paper de perseguidor. Tant capturadors com perseguits, hauran d’utilitzar, com únic camí per les seves accions les ratlles habituals en els camps de poliesportius.

Variant: Qui sigui capturat se sumarà a l’equip de capturadors, així fins capturar a tots els jugadors lliures.

Material: cap.

Tipus de joc: persecució.

5 INICIACIÓ ESPORTIVA

Definició

Definir què és l’esport i quins són els elements que fan possible la seva caracterització estructural és una feina que pot ser entesa de diferents maneres però totes tenen uns punts en comú. L’existència de la competició ja sigui per autosuperar-se o superar als altres; l’esforç físic; i unes normes o regles per les que es regeix el desenvolupament de l’esport, regles que acostumen a ser de caràcter universal i que tenen un sentit lúdic i recreatiu. Així doncs, es podria definir l’esport d’una manera breu com:

- Activitat humana significant que es manifesta i es concreta en la pràctica d’exercicis físics, sota forma competitiva.

O bé:

- Conjunt de situacions motrius codificades en forma de competició i amb un caràcter institucional.

5.1 Components

També es pot definir de manera més senzilla segons el tipus d’esport de que es tracti:

Esports individuals

Són aquells en els que el participant es troba sol en un espai on ha de vèncer determinades dificultats, superant-se a si mateix amb relació a un temps, una distància o unes execucions tècniques, que poden ser comparades amb d’altres també executades en igualtat de condicions. Ex: atletisme, natació...

Esports d’adversari

Entenent com a adversari a qualsevol oponent que es trobi front a un altre en una acció determinada. Poden subdividir-se en tres grups:

-       Per cop o contacte: boxa, karate...

-       Per caiguda: judo, lluita...

-       Amb instrument: esgrima.

Es desenvolupen en un marc d’incertesa produïda per una oposició intel·ligent d’un o més contraris.

Els esports d’adversari poden ser individuals o col·lectius i poden presentar-se amb un o més adversaris aliats o no.

Esports d’equip

S’associa generalment a la reunió d’un grup de persones amb la finalitat de realitzar una determinada tasca, que requereix, per la consecució dels objectius plantejats, la col·laboració i la participació de tots.

Una altra manera de definir les activitats esportives es aquella que al·ludeix al tipus d’habilitat motriu que es desenvolupi. Entenem per habilitats motrius específiques les que impliquen un principi d’eficiència en el moviment, que condicionarà l’estructura o execució tècnica d’aquestes. Qualsevol habilitat d’aquest tipus resulta de la combinació de les habilitats i destreses bàsiques i de les seves variants, i ofereix un infinit nombre d’alternatives.

Per acabar, cal diferenciar l’esport com a fet individual i l’esport com a fet social. Com a fet individual, la pràctica esportiva no constitueix una finalitat en si mateixa; l’individu persegueix una millor condició física i psíquica, és a dir, amb la pràctica es busca satisfacció o un mitjà per aconseguir altres metes.

Com a fet social, tant la pràctica com la seva contemplació constitueixen una de les més populars formes de utilització del temps lliure i la base d’una poderosa indústria de servei.

Concepte d’esport

Segons Matveyev

Esports acíclics: són aquells en els que predomina la força veloç i els moviments d’intensitat màxima:

-       Salts: gimnàstica, trampolí, esquí, longitud.

-       Llançaments: javelina, disc, martell, pes.

-       Aixecaments: halterofília.

-       Velocitat: esprints.

Esports amb predomini de la resistència:

-       Moviments d’intensitat submàxima: mig fons, natació 100x400m)

-       Moviments d’intensitat superor: 5.000 i més metres, natació 800 i 1.300m)

Esports d’equip:

-       Esports de considerable intensitat però amb la possibilita de ser abandonada de temps en temps (bàsquet, hockey gel).

-       Esports de considerable duració amb poques interrupcions (futbol, hockey gespa)

Esports de combat: es donen enfrontaments directes entre individus (esgrima, lluita).

Esports complexos i proves múltiples: són aquells en els que se sol·licita de l’esportista esforços molt diversos i amplis (pentatló modern, decatló, dimnàstica esportiva).

Segons Parlebas

Parlebas defineix una situació motriu com un sistema d’interacció global entre un individu que es mou, l’entorn físic i els altres participants. I estableix una classificació utilitzant el factor “incertesa”, en funció de que estigui present o no. La aparició d’aquest factor implica una modificació en l’estructura de l’activitat, de manera que, amb més incertesa més dificultat.

D’aquesta manera Parlebas classifica els esports pel grau de incertesa que hi ha a cada un, amb respecte a 3 elements: C (company), A (adversari) i I (terreny o medi).

Esports col·lectius

Theodorescu defineix els esports en equip com un procés organitzat de cooperació, realitzat per la coordinació dels jugadors d’un equip, desenvolupades en condicions d’enfrontament amb els adversaris, que a la vegada, coordinen les seves accions amb la finalitat de desordenar la cooperació dels jugadors de l’altre equip.

Així doncs, els esports col·lectius poden considerar-se el resultat d’un procés de interacció, en el que intervenen factors diversos, i l’acció no es dona com una suma d’accions individuals sinó com producte d’una cooperació, realitzada davant una oposició sempre canviant i no repetitiva.

Entre les possibilitats educatives que aquest tipus d’esport ofereix, senyalem:

-       Desenvolupament de la capacitat d’anàlisi i de discriminació.

-       Desenvolupament de la cooperació amb els companys i adversaris de joc: afectivitat i sociabilitat.

-       Autoconeixement i acceptació dins l’equip.

-       Acceptació dels altres.

Estructura funcional

En una concepció estructuralista, determinem que existeixen uns elements que es repeteixen i que conformen la realitat del joc. Aquests elements són:

L’espai de joc:

Aquest posseeix unes característiques: és tancat, institucionalitzat i les seves dimensions són precises i estrictes.

La disposició i situació dels jugadors en les diferents fases del joc, aniran en funció dels plantejaments tàctics i estratègics que s’estableixin en cada situació motriu.

El reglament

La majoria del reglament respon a plantejament idèntics o molt similars, de manera que podríem agrupar-los en àmbits d’actuació com:

-       Dimensió del terreny de joc i material a utilitzar.

-       Composició de l’equip i possibles situacions.

-       Utilització dels espais: espais amb objectius (portaria, cistella), subespais (zones prohibides), espais d’actuació lliure...

-       Temps.

-       Relacions entre els jugadors (contacte).

-       Ús del material.

-       Àrbitre.

Estratègia

Freqüentment els termes “estratègia” i “tàctica” s’utilitzen indistintivament, però estratègia és un concepte més ampli que el de tàctica ja que fa referència als diferents tipus de conductes que tenint en compte totes les eventualitats possibles i les seves conseqüències, sol utilitzar el jugador i serveix per indicar el que ha de fer en qualsevol situació de joc. En canvi, tàctica és la realització de medis d’acció aplicats a determinades situacions, en base a un objectiu, generalment preestablertes.

Tres fases successives de com els jugadors prenen en compte les seves accions estratègiques:

1. Percepció i anàlisis de la situació (el seu resultat permet el coneixement de la situació).
2. Solució mental del problema (el seu resultat suposa la representació d’una acció).
3. Solució motriu al problema (el seu resultat suposa la solució pràctica).

Comunicació motriu

Ens els partits debutants, és molt freqüent observar una comunicació verbal; mentre que en els partits d’alt nivell, aquesta comunicació es du a terme amb un llenguatge gestual.

Tècnica

És l’element bàsic sobre on es construeixen les accions del joc, bé està determinada o condicionada pel reglament i l’espai de joc. L’ús de tal tècnica es farà en funció dels sistemes tàctics de joc i atenent a les circumstancies del joc.

Els esports individuals

Aquests tipus d’esports exigeixen un alt grau domini tècnic. Per tant, s’han de proporcionar continguts tècnics necessaris però entesos com fonaments bàsics, adaptats constantment a les característiques de l’alumnat, i no com models d’execució propis d’esportistes d’elit. Possibilitats educatives:

-       Desenvolupament de les capacitats motrius.

-       Autoacceptació i autoconeixement.

-       Autosuperació i autosuficiència.

-       Treball de la relaxació i la concentració.

Dins al context escolar, tant les activitats atlètiques, com gimnàstiques i com aquàtiques permeten al nen progressar en l’esport individual.

Activitats atlètiques

L’atletisme és una activitat integrada per accions naturals com la carrera, el salt, el llançament i la combinació d’aquestes. Es tracte per lo tant, d’un deposo múltiple que engloba proves, a vegades, dispars; comprenent facetes molt variades tant per la forma d’execució com per les característiques requerides per la seva pràctica.

En la iniciació a l’atletisme, la seva pràctica no ha de contemplar-se amb mirades competitives, ni amb severs programes d’entrenament.

És imprescindible la major varietat en el tipus d’exercicis, jocs i disciplines atlètiques practicades.

Les activitats que es desenvolupen són: córrer, saltar i llençar.

Habilitats gimnàstiques

Entenem per habilitats específiques gimnàstiques, aquelles que, partint d’habilitats bàsiques, constituiran els fonaments o patrons motors bàsics de la gimnàstica artística. No obstant, l’objectiu no serà només assolir aquests elements tècnics, sinó també les formes jugades i combinacions amb altres accions; i no només en l’àmbit de la gimnàstica sinó també d’altres esports.

Les diferents destreses que s’han d’educar en l’ensenyament primari són: salts, vols, suspensions, equilibris, rotacions, etc.

Activitats aquàtiques

L’aigua suposa un medi capaç de desenvolupar els objectius que persegueix l’educació física en el medi terrestre, a més d’aportar noves sensacions com les d’equilibri, la respiració, la flotació, etc. És a dir, la seva especialitat possibilitarà l’adaptació de pautes de comportaments diferents a les terrestres. Per ambdues raons és necessari el descobriment i domini del medi aquàtic dins de l’educació física escolar. Front aquest medi cal plantejar-se quatre objectius principals:

1. Objectiu utilitari (buscar la seguretat al medi a través de cursos per aprendre a nedar).
2. Objectiu educatiu (desenvolupar les qualitats de l’individu i entès com a suport a un programa d’educació física).
3. Objectiu competitiu (busca la màxima eficàcia en determinades especialitats).
4. Objectiu recreatiu (busca la diversió i la ocupació del temps lliure).

En l’educació primària els objectius prioritaris són l’educatiu i el recreatiu, al considerar que a través del seu desenvolupament quedarà superat l’objectiu utilitari, i que permetrà als interessat, especialitzar-se. Per lo tant, des de un punt de vista educatiu, l’objectiu bàsic serà enriquir el repertori motriu del nen per permetre’l adaptar-se al medi i aconseguir una plena autonomia.

Per arribar a l’autonomia, el nen haurà d’haver adoptat els següents comportaments:

-       Control respiratori.

-       Flotació indefinida sense assistència.

-       Domini bàsic de propulsió tan per la superfície com per sota l’aigua.

-       La capacitat de llençar-se a l’aigua entrant amb diferents parts del cos.

Esport recreatiu

L’esport com a recreació es una activitat lúdica, divertida i generadora de plaer. Aquest plaer de jugar, condueix a altres objectius com la victòria, manifestacions de destreses o a la mostra d’orgull. En l’esport, lo important és la participació de la majoria.

Les normes i pressions no han d’excloure a ningú ni seleccionar prèviament. Amb aquest model, les tècniques estan al servei dels participants i no al contrari.

Cadascú respon d’acord amb les seves pròpies possibilitats. Els objectius que estableix la “Carta Europea d’Esport” són:

-       Respon a motivacions individuals.

-       És més important la participació que el resultat.

-       Fa prevaler valors educatius com la comunicació social, diversió a través del joc i de l’esport, estimula la creativitat, respecte i acceptació a les limitacions dels companys, i que és la opció més propera a l’esport i la salut, practicat regularment.

5.2 Consideracions pel seu desenvolupament a l’educació primària

L’esport com una activitat educativa

Perquè l’esport sigui un fet educatiu, ha de respondre als següents criteris:

-       Tenir un caràcter obert, és a dir, la participació no pot establir-se per nivells d’habilitat, sexe o altres nivells de discriminació.

-       Tenir com a finalitat no només la millora de les habilitats motrius sinó també d’altres intencions educatives com les capacitats cognitives, d’equilibri personal, de relació interpersonal, d’actuació i d’inserció social.

-       Que els plantejaments que s’efectuen no incideixin fonamentalment sobre el resultat (guanyar/perdre), sinó sobre les intencions educatives que es persegueixen.

Tenint en compte que és sobretot el context que determina el caràcter esportiu, aquesta ha de ser contemplat molt pròxim al joc i allunyat a la finalitat de guanyar. Lo important és potenciar les actituds de col·laboració, intercanvi i acceptació mútua  i no pas fomentar la competitivitat i la obtenció de grans resultats.

Iniciació esportiva a l’escola

La iniciació pedagogia a l’escola és el procés d’ensenyança/aprenentatge per adquirir uns coneixements i capacitats d’execució pràctica d’un o més esports.

Totes les habilitats que un nen desenvolupa al llarg d’aquesta iniciació esportiva es conserven a la memòria motriu.

Quan un nen corre, salta, atrapa, etc. està, d’alguna manera, iniciant-se en l’esport; saber provocar i estimular aquestes habilitats és en definitiva començar la iniciació esportiva.

Fases en la iniciació esportiva

Diversos autors coincideixen en senyalar tres fases, fonamentals en el procés de desenvolupament de l’individu, establint una estreta relació entre aquestes i la capacitat d’adquisició de moviment i, conseqüentment, amb l’aprenentatge de diferents tècniques i destreses motores. Aquestes etapes corresponen en un període d’entre els sis anys fins als setze.

1. Fase d’inici o bàsica: fonamentalment es tracta de completar aquells aspectes del domini motor relacionades amb la psicomotricitat i l’educació física bàsica donant una amplitud de tractament que afavoreixi la més àmplia base motora, per assentar-hi qualsevol exigència posterior.

El treball específic de tècnica esportiva serà inapreciable. Els elements que s’inclouran quedaran confusos amb el propi desenvolupament de les activitats motrius bàsiques. Aquesta etapa bàsica durarà fins els 8 anys.

2. Fase de desenvolupament: en aquesta fase s’ensenyen aquells elements fonamentals constitutius de l’esport en qüestió, de forma global però amb orientació cap a l’aprenentatge tècnic i tàctic dels moviments, de forma correcte. En aquesta fase és imprescindible un treball específic de les tècniques i tàctiques. És la etapa d’aprenentatge.

Des d’un punt de vista metodològic, convé tenir present que s’ha de permetre al nen adoptar els moviments a la seva manera de fer.

3. Fase de perfeccionament: el seu fonament és l’aprenentatge específic de la tècnica i tàctica concreta, perfeccionant les introduïdes anteriorment, i que en aquest moment constitueixen elements bàsics per iniciar a l’alumne als conceptes d’entrenament.

Des d’un punt de vista metodològic s’introdueix l’anàlisi i la correcció específica.

En definitiva, aquestes etapes tenen com a finalitat fer que l’individu obtingui una àmplia base motora que li permet afrontar amb possibilitats d’èxit la seva especialització futura en un esport concret. Per això és necessària una visó poliesportiva, sobretot en les primeres etapes.

6-EXPRESSIÓ CORPORAL

Es podria definir l’expressió corporal com una disciplina que estudia el cos, buscant un llenguatge propi a través del treball corporal; un llenguatge pel qual l’ésser humà expressa sensacions, emocions, sentiments i pensaments amb el cos, integrant-lo amb la resta de llenguatges expressius. L’expressió corporal la podem trobar en tres àrees diferents: psicològica, artística i pedagògica.

6.1 Components

El cos

S’han de descobrir tots els recursos possibles del nostre cos per aconseguir l’habilitat expressiva:

-       Buscar possibilitats de moviment (coneixement segmentari, esquema corporal).

-       Capacitat d’expressió del rostre, torç, mans, cames i peus.

-       Actituds corporals bàsiques del nostre cos (actitud oberta, tancada, trencada, arrodonida).

-       Capacitats d’execució, conegudes com capacitats motirus i habilitats bàsiques:

o   Equilibri.

o   Coordinació.

o   Salts.

o   Girs.

Tot això ens porta al treball de la tècnica corporal, que segons Bossu i Chalaguier (1986) es l’eix de la recerca del descobriment de si mateix.

S’ha de prestar atenció a la creativitat i espontaneïtat, on la tècnica dels moviments té un paper força rellevant en l’enriquiment de les possibilitats de l’expressió i comunicació.

L’espai

És el lloc per on ens movem, i on es desenvolupa i visualitza el moviment. Podem trobar l’espai individual i el total:

Espai individual (Kinesfera): espai que rodeja el cos, demarcat pel límit del moviment del cos sense desplaçament. Aquest espai ens familiaritza amb els eixos corporals, la gravetat, les direccions en l’espai i els plans imaginaris que ens permeten estructurar l’espai. Prenen com a referència els tres eixos (vertical, transversal i sagital) existeixen tres dimensions que donen lloc a sis direccions bàsiques de moviment (a dalt/baix, dreta/esquerra i endavant/enrere).

Perpendicular als eixos, línies sobre les quals es realitza el moviment: Els plans (horitzontal, frontal i sagital).

L’espai total és l’espai de la sala, amb un límit físic (parets). Dins aquest espai hem de tenir en compte l’ocupació de l’espai; presa de consciència de la ubicació del nostre cos en l’espai, establint una relació entre les dues. La utilització de l’espai total, pot fer sorgir totes les combinacions i derivacions de moviments.

-       Nivells: relacionen el cos a l’altura en que es realitza el moviment:

o   Alt: moviment realitzat a l’alçada del cap o per sobre (puntetes o saltant).

o   Mitjà: moviment entre el maluc i el cap (de peu).

o   Baix: moviment per sota el maluc (ajupit, estirat).

-       Direccions: és el component horitzontal del moviment (dreta/esquerra; diagonal; corbes; etc. es poden fer totes les que es puguin imaginar).

-       Focus: punt de referència per a la orientació (fix, mòbil, intern, extern).

-       Figures: La combinació de tots aquests elements ens ofereix la possibilitat d’adquirir en l’espai diferents formes.

Temps

És la duració de les coses subjectes a canvis. S’ha de tenir en compte que entra en l’àmbit musical. Les diferents duracions, intensitats, pauses dels moviments, impulsos, inèrcies, etc. formen part de la vivència de tempo. Podem trobar el temps intern i extern.

El temps intern és la percepció pròpia del temps. Segons Motos (2003) lo important és trobar el ritme orgànic de cada un, i que aquests sigui el centre on es desenvolupi el treball.

El temps extern està definit cronològicament, ve imposat des de l’exterior (minuts, hores, anys...).

Aquesta sistematització l’adquireix el ritme en el món musical; la repetició regular de sons o moviments pot arribar a ordenar-se en base a la accentuació que donarà a mesura del compàs (divisió de la unitat temporal en parts iguals).

Distinció entre ritme i compàs; el ritme seria el fenomen vital, creador; i el compàs la forma en que es pot “mesurar” per ser escrita.

Si no s’evita la repetició de moviments, es destrossa l’essència del ritme i entrem a la mètrica.

El moviment realitzat en un temps i espai dóna lloc al ritme corporal, que pot ser llarg, breu, fort, dèbil, pausat, etc.

Intensitat

És la quantitat d’energia empleada en el moviment. L’energia es percep a través de les variacions en la intensitat del moviment. La intensitat pot aconseguir-se amb un canvi en la qualitat del moviment o mitjançant una major o menor força o velocitat en ell.

Estimuladors del moviment corporal:

-       La música: ritme, melodia, harmonia. El moviment i el so han d’exercir una funció conjunta.

-       Els objectes: reals, de transformació, de identificació i imaginaris.

La creativitat és la capacitat de la ment per associar idees de manera nova o inventar objectes i solucions originals. Els factors que caracteritzen un pensament creatiu són:

-       Fluïdesa o productivitat: facilitat per generar idees e un temps limitat.

-       Flexibilitat o diversitat: facilitat per abordar un mateix problema de diferents maneres.

-       Originalitat: estil personal en el pensar i fer, reaccions i respostes imprevisibles, poc comunes i enginyoses.

-       Elaboració: capacitat per desenvolupar idees i arribar a la seva realització.

Moviment corporal

A partir del coneixement del cos, espai, temps, intensitat i creativitat, es podrà observar el domini d’aquesta disciplina a partir de certes manifestacions. Són moltes les manifestacions associades al moviment corporal, algunes d’elles són:

- Cançons de component motriu: cançons cantades que es reconstrueixen per a una representació.

- Formes simples de representació a través del joc: totes les activitats que tinguin el propòsit de comunicar alguna acció, objecte, etc. des del punt de vista expressiu.

- Mim: representació dramàtica per mitjà de gests facials i moviments corporals.

6.2 Consideracions pel seu desenvolupament a l’educació primària

Al principi, els nens es conformen en reproduir la realitat, manifesten estereotips; són dependents.

Més endavant ja comença a manifestar un comportament més original, proposicions personalitzades, interpreta la realitat; ja tenen iniciativa.

En aquest sentit, Levieux senyala l’evolució del procés de creació en cinc moments:

1. Etapa de creació reduïda, en la que constata que el cos existeix dotat de múltiples parts articulades, mòbils en l’espai i en el temps.
2. Etapa de la creació fortuïta, aquesta esdevé durant la recerca personal per realitzar, per exemple, moviments segmentaris; l’individu pot organitzar els seus moviments de forma poc comú.
3. Etapa de creació amb intenció, quan l’individu adquireix unes habilitats, habilitats que enriqueixen el seu potencial creatiu.
4. Creació sociabilitzada objectivament.
5. Etapa de la creació intensional i la producció col·lectiva.

Objectius generals

-       Coneixement del cos.

-       Moviment: (tonicitat, control de la postura, equilibri, coordinació dinàmica general i motricitat).

-       Descobriments de les zones de força, zones d'autoritat i zones expressives.

-       Estructuració perceptiva.

-       Desenvolupament personal i recerca de comunicació psico-corporal.

-       Comunicació i exteriorització de sentiments, idees, conceptes,...

-       Desenvolupament del sentit del ritme.

-       Aprenentatge de codis i significats de comunicació.

6.3 Interrelació amb la resta de continguts

Està clar que tant el joc, la iniciació a l’esport i l’expressió corporal, tenen molts punts en comú.

L’expressió corporal va molt lligada amb les capacitats perceptiu-motrius (equilibri, lateralitat, respiració, consciència corporal, etc.). De fet es podria dir que per exercir aquestes capacitats perceptiu-motrius, un bon treballar d’expressió corporal ajudaria a desenvolupar-les.

La iniciació a l’esport es du a terme la majoria de cops a través de jocs, aquests dos termes (jocs i esports) treballen constantment capacitats condicionals (força, velocitat, resistència, flexibilitat...) i també la motricitat, desenvolupant així les habilitats motrius bàsiques.

Es molt difícil voler treballar alguna cosa en concret sense tocar-ne d’altres. A l’educació física tot va molt lligat.

7-Bibliografia

1-Capacitats perceptiu-motrius

- A. R. Luria “Sensación y percepción”

- Teresa Lleixà “Educación física hoy. Realidad y cambio curricular” Ed.: Cuadernos de educación.

2-Capacitats condicionals

-Fundamentos de Educación Física para primaria (Vol I)

3-Habilitats motrius bàsiques

-Fundamentos de Educación Física para primaria (Vol I)

4-El joc i l’expressió corporal

-Fundamentos de la educación física para enseñanza primaria, vol. II

http://www.oposinet.com/oposipedia/index.php?title=Temarios_de_Primaria_Educaci%C3%B3n_F%C3%ADsica,_Programaciones,_Unidades_Did%C3%A1cticas